Madrit (concepte) i els seus defensors (de que ho continuï sent) s'esforcen des de fa anys en relacionar independentisme i corrupció. De fet aquesta va ser una de les primeres estratègies de l'Operació Catalunya amb la Fiscafina i la Camarga, on Vicky Álvarez feia el paper que ara interpreta Corinna Larsen. Però aquella en versió més cigronaire.

Estic dient que a Catalunya no hi ha corrupció? No. Estic dient que no hi ha indepes corruptes? No. Lamentablement de corruptes n'hi ha per triar: indepes, tabarnesos, calbs, persones sense carnet de conduir, jubilades respectables, rúnners (i runeresses) o professionals del parxís. Per posar alguns exemples a l'atzar. El que estic dient és que atacar tot el moviment indepe disparant-li corrupció indiscriminadament ha estat un bumerang que ara a Madrit se li ha encastat al mig de la boca i els ha rebentat totes les dents. La trencadissa ha estat de tal magnitud que estan estudiant si per salvar els queixals (digui'n Felip VI) hi posen fundes, ponts o implants (digui'n a veure què fan amb Emèrit I, El Repudiat).

Ara que cada dia surten més notícies sobre negocis i comptes poc clars de qui va ser rei d'Espanya de les que el nostre cervell pot retenir, què hem de fer? Començar a dir que tots els defensors de la monarquia i de la unitat d'Espanya són uns corruptes i uns saquejadors? Oi que no seria just? O com a mínim seria igual de just (o d'injust) que el vòmit creat per l'amic d'en Marcelo amb la inestimable col·laboració del lamelisme, el sumoagradisme, el tacitisme, el deloscobisme constitucional i el indaïsme.

El més interessant de la cosa, però, és que qui està fent tremolar l'Estat és l'Estat. Una part d'ell, sí, però que és 100% Estat. Concretament és un senyor a qui van situar al comandament de la sala de màquines de la producció de fems i que pel seu compte en va generar tants que quan ara per salvar el seu cul ha engegat el ventilador (que mouen els inefables “periodistes” amics) no és que els hagi esquitxat a tots, no, és que els ha ofegat en merda. Ara mateix són com les figures d'un immens museu de cera, però fetes d'excrements filtrats.

La maniobra demostra la feblesa d'aquest Estat tan valent a l'hora de destruir la vida i la reputació de indepes armats amb lliris i que es mostra tan desbordat i despullat quan un dels seus els planteja un pols. Ara mateix, un individu engarjolat i dos periodistes a sou, amb cadira reservada sempre en destacats programes de les televisions privades espanyoles, estan a punt de destruir Joan Carles I. Aquell rei que fins fa no gaire era la imatge de l'Espanya democràtica, el de la modèlica transició, el del 23F i el del país on hi havia gent que afirmava, cofoia: “jo no sóc monàrquic però sóc joancarlista”. Un rei que al matí repartia “campechania” pels carrers i a la nit al seu palau comptava el diner negre amb una màquina, com si fos un Millet qualsevol.

Quan creien que el seu pitjor malson era Catalunya han descobert que realment ho és salvar la monarquia. I si la salven, a continuació hauran de plantejar-se per què han estat incapaços de controlar aquesta hemorràgia interna provocada per un d'ells que se'ls va descontrolar, una cosa impensable en cap estat seriós. Ni sòlid. Ni professional. Ni solvent.