Al final resultarà que Emèrit I El Fugit també va copiar en un examen. Amb tot el que surt sobre ell, ja només faltaria això i saber que li va robar la dentadura postissa a un xeic àrab. Per revendre-se-la. I el més interessant és que tota la merda apareix en mitjans “amics” que han decidit jugar aquesta partida. Ara falta saber buscant què. Perquè aquí -o en aquest cas, millor dit allà-, quan es tracta de negocis i poder no coneixen ni a sa mare.

La novetat del dia és que la Fiscalia del Tribunal Suprem (COMPTE!) qualifica Emèrit I El Fugit de “comissionista internacional”, un títol que encara no tenia. I per allà hi voleien encara les acusacions de "blanqueig de capitals, contra la Hisenda pública, suborn i tràfic d'influències" i el recordatori de que part de les comissions cobrades pel “comissionista internacional” van ser transferides “a comptes de membres de la família reial o a persones del seu entorn més pròxim”. Han cantat bingo! Algun bingo més?

Per tant, “comissionista internacional” seria el genèric que aixopluga altres comissions ja conegudes com les de la venda d'armes als països del Golf i de petroli a Espanya i les de les obres de l’AVE a La Meca. Però deixa a banda gestions com les publicades les últimes hores i segons les quals l'any 1975, amb Franco al llit morint-se, la Marxa Verda en ple funcionament i un pla de la CIA finançat per l'Aràbia Saudita per prendre-li el Sàhara a Espanya, l'Emèrit va negociar en secret amb el Secretari d'Estat nord-americà Henry Kissinger lliurar aquell territori tan ric en matèries primeres al Marroc de Hassan II a canvi del suport dels EUA al seu regnat. O sigui, la traïció als sahrauís ja té el seu senyor X. I per la porta gran.

I mentre esperem a veure què serà el següent que es filtrarà i a quin mitjà i que, com sempre, coincidirà amb un nou intent del pare de Felip VI de tornar a Espanya, avui hem passat una estoneta molt entretinguda veient com alguns intenten un Mag Lari-Mago Pop-Enric Magoo fent desaparèixer aquesta notícia i intentant inflar un nou Hans Christian Andersen-Germans Grimm que, aquest cop, ha publicat el “prestigiós” rotatiu The New York Times. Inspirant-se en aquell mític informe de la Guàrdia Civil dels 100 mil soldats russos envaint Espanya amb 100 mil patinets elèctrics circulant per una vorera de BCN, s'afirma que persones de l'entorn de Carles Puigdemont com Josep Lluís Alay i Gonzalo Boye “van mantenir contactes sovintejats amb persones properes a la intel·ligència i al món dels negocis” de Rússia. I sap per què? Per “aconseguir complicitats i vies de finançament per al moviment independentista o un futur estat català”. Ah, i per organitzar Tsunami Democràtic. Bé, i suposo que a banda -i ja que hi eren- també van aprofitar per intentar obtenir la recepta de l'amanida russa i la del bistec rus, aquesta última -per cert- una menja que s'ha perdut molt, cosa que és una llàstima.

El dubte és si el gol que li han colat per l'escaire al “prestigiós rotatiu” ha estat en pròpia porteria o fruit d'una gardela o Canyardo de 40 metres que s'han menjat. És a dir, si els responsables del diari 1/ sabien o 2/ no que estaven publicant mercaderia avariada. Si l'opció correcta és la 1, algú ens hauria d'explicar per què aquest diari juga a aquest joc i amb quin objectiu. I si és la 2, caldria saber quins mecanismes de control tenen al "prestigiós" que se'ls colen guions d'humor nivell Arévalo i Bertín a l'obra “Mellizos”. Sobretot perquè és que ni tan sols la fiscalia li dona cap credibilitat a la dèria d'un jutge entestat en trobar vida a Raticulín on russos disfressats de sardanistes beuen ratafia al cremallera de Montserrat mentre planegen envair Catalunya en Miniatura.