La diputada del PSC Eva Granados ha obert un debat molt interessant sobre com han de ser les relacions entre classe política i classe ciutadana i, sobretot, sobre quina de les dues classes ha de decidir com se solucionen els conflictes sobre els grans temes.

Preguntada al programa Catalunya Nit de Catalunya Ràdio sobre la possibilitat de fer un referèndum, va dir que “mentre governi el PSOE” és impossible. Per què? “No ha de ser la ciutadania qui dirimeixi una qüestió tan important com l'autodeterminació”. Això ha encetat una discussió que ella ha derivat cap al referèndum sobre el Brexit. Va resumir-ho en una piulada: “Davant una qüestió que divideix la societat, els ciutadans han de trobar l'acord a través dels seus polítics i no d'un referèndum que, com s'ha vist al Brexit, consolida la divisió i no soluciona res”.

O sigui, Granados defensa que quan hi ha un tema polèmic que genera dues opinions enfrontades, no ha de ser la societat qui el resolgui donant la seva opinió. No, han de ser els polítics qui acordin una sortida “equidistant” en la qual, se suposa, ni tothom ho guanyi tot ni tothom ho perdi tot. Insisteixo, el trobo un debat molt interessant perquè planteja un “vostè calli, que ja me n'ocupo jo que sé de què va” davant un “vostè decideixi i jo li dono forma a la decisió i li gestiono”. 

Però hi ha un segon pis de debat, encara més interessant. Granados proposa solucionar els conflictes amb l'acord entre polítics basat en el “ni tu ni jo” i en el “jo cedeixo per aquí i tu per allà”, però hi arriba després de negar qualsevol possibilitat de fer un referèndum perquè els catalans decideixin com volen relacionar-se amb Espanya.

Dit d'una altra manera, la senyora Granados considera que la classe política ha de solucionar els conflictes importants perquè si ho fa la gent, llavors tot s'espatlla, però quan ve el primer tema a solucionar ella hi arriba amb un no rotund i inamovible sota el braç que impossibilita cap equidistància.

Aquesta és la proposta? Un consens (acord, pacte, o com en vulguem dir) entre el sí i el no on només hi val el no?

Escolti, i el sí? O el psse... O el mera... (on la “e” és com una “i” arrossegada).

Si ajuntem les dues reflexions de la senyora Granados ens surt la fórmula de la coca-cola atòmica: no ha de ser la ciutadania qui dirimeixi una qüestió tan important com l'autodeterminació perquè divideix la societat i, per tant, els ciutadans han de trobar l'acord a través dels seus polítics... que no podran acordar res perquè una de les dues parts no pensen moure's del no. I si no poden acordar, vol dir que una de les dues parts imposarà. I si imposa, la societat seguirà dividida. Infinitament.

Si, com jo, vostè no ha entès gaire el sentit de l’aportació-reflexió, potser ens ajudarà una altra frase de la senyora Granados que arriba en forma de comodí del públic: “El que necessita Catalunya és reconciliació”. Efectivament, no com Espanya, una harmonia còsmica on van repetint eleccions, on el Congrés dels Diputats és una trinxera irreconciliable amb una extrema dreta que viu ancorada en la guerra civil i on les autoanomenades esquerres es disparen a matar. Allà no cal cap reconciliació, no. I allà davant una qüestió que divideix la societat, els ciutadans també trobaran l'acord a través dels seus polítics, sí.