Desproporcionalitat. Un cop més. Aquí està argumentat. I tothom sabia què diria la sentència. Des del primer dia. No hi havia cap dubte. I tothom sabia que estava redactada feia dies. I que sortiria quan més els convingués als que l'han perpetrat. Un nou pas ferm perquè la ciutadania confiï en la justícia. Encara més. I la cirereta de la filtració. La Llei incomplint la llei? Felicitats a la periodista que ha publicat la sentència abans que es fes pública i felicitats perquè sempre aconsegueix les sentències abans que es facin públiques. Ara bé, si ella les té sempre abans de saber-se, només pot ser per dos motius: 1/ Les roba d'alguna fotocopiadora que té controlada dins l'edifici judicial o bé 2/ Algú els hi dóna. En el hipotètic cas 1, qui comet un delicte és ella i algú hauria de prendre mesures. En el hipotètic cas 2, qui comet un delicte és algú de dins i algú hauria de prendre mesures. Servidor de vostè, que s’inclina per aquesta segona opció, s'hi juga un pèsol que si prenen alguna cosa, com a molt serà un cafè. Pagant nosaltres. Com sempre.

“Desobedecer de manera contumaz” com a excusa per apartar un president del seu càrrec. Per una pancarta.  Sona estrany fins i tot a Espanya. I això ho diuen els que fa dos anys tenen una cúpula jeràrquica judicial exercint unes funcions que no els pertoquen. Perquè el PP bloqueja la renovació dels càrrecs caducats. O sigui, el govern dels jutges okupa la institució des de fa 750 dies i ells parlen de llei i de desobeir? Sí? De veritat? Ho diu qui aprofita una “contumaz” alegalitat per nomenar fora de carta jutges ideològicament afins i, aquesta manera, condicionar les sentències dels pròxims 15 anys? Ha, ha, ha!

Què és desobeir? Ho és negar-te a tancar Madrid per combatre les infeccions per coronavirus? Sí, sí, ja sé que no és comparable perquè a Espanya preocupen més les pancartes que la salut dels ciutadans. Però pregunto, ¿desobeir no és que quan la capital d'Espanya lidera el rànquing mundial de contagis i la situació està arribant a límits intolerables per a la salut del conjunt dels ciutadans, li diguin a la presidenta de la Comunidad que confini i que ella els respongui allò del “que cierren ellos”? ¿Díaz Ayuso afronta una crisi sanitària gravíssima, que pot tenir conseqüències nefastes pels madrilenys però també pel conjunt dels espanyols, dient que no li dóna la real gana de tancar Madrid, ho argumenta dient que ho farà quan ho facin altres zones sanitàries amb menys incidència del virus i la justícia no fa res? Ni diu res? Ni actua d'ofici per obligar a que es prenguin mesures en benefici de la salut pública? .

Ah, no... Esclar, avui estan molt enfeinats amb el Cas Torra, jutjant Tamara Carrasco, condemnant a 14 mesos d'inhabilitació Jordi Pesarrodona per haver-se posat l’1-O, sense oferir resistència, davant de les porres de la Guàrdia Civil o estimant el recurs de la sentència del Cas Martínez Sanz. I si em permet m'aturo un moment en aquest últim cas perquè és una altra vergonya amb balcons a la plaça de l'ajuntament.

El Suprem ha rebaixat d'onze a dos anys de presó la pena imposada per l'Audiència Provincial de Bizkaia a José María Martínez Sanz, professor del col·legi masculí de l’Opus Dei a Leioa Gaztelueta i membre supernumerari d'aquest grup, per haver abusat sexualment d'un alumne menor d'edat. L'alt tribunal accepta el recurs de cassació de la defensa i considera que les “pràctiques sexuals explicites” jutjades i que el noi va anar recordant de gran, a mesura que superava el trauma, no estan provades ja que “para la fundamentación del juicio de autoría no basta con que la versión de la víctima inspire credibilidad. La realidad de los hechos imputados y su atribución al acusado tienen que ser el resultado de un proceso de valoración probatoria que no reserva espacio para intuiciones voluntaristas. Cuando el Tribunal reconoce que falta el detalle de la vivencia traumática, cuando afirma que ello es así porque el impacto emocional hace explicable hasta que se carezca del recuerdo de esa vivencia y cuando, en fin, los hechos de especial gravedad son narrados muchos años después de la fecha en la que se sitúa su acaecimiento, proclamar sin fisuras que existe persistencia en la incriminación y aceptar la íntegra verosimilitud del relato, es un ejercicio de voluntarismo incompatible con el canon constitucional de valoración probatoria”. Això sí, la sentència, de la qual n'és ponent Manuel Marchena remarca que els abusos van ser continuats i ordena una ordre d'allunyament de quatre anys. Un cop més la proporció. I la sospita de que la justícia no és igual per a tothom, sobretot per a alguns que sempre són els mateixos.

Total, que la desobediència sempre és la teva, desgraciat, que no ets qui aplica la justícia. Haver estudiat. O haver guanyat la guerra...

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat