Ahir al matí va suïcidar-se a Madrid una dona de 65 anys saltant al buit des d'un cinquè pis. El seu pis, on feia quatre anys que hi vivia. La notícia diu que a les 11 del matí van presentar-se a casa seva un agent judicial i la policia municipal per fer efectiu un desnonament per impagament del lloguer i que la dona no va obrir-los la porta. Poca estona després, el SAMUR certificava la seva mort.

Avui aquesta notícia només apareix a la portada de dos diaris de paper de Madrid i BCN, El Mundo i El Periódico. La resta, silenci. I als digitals, igual. El fet, terrible, no ha obert informatius, no ha provocat cap debat, les tertúlies no han trucat cap expert per parlar-ne. Ha estat la notícia que no ha estat notícia.

I no, no comparo, només relaciono des del punt de vista informatiu, estrictament periodístic: ¿quant vam dedicar a l'atropellament de la Travessera de BCN, on va haver-hi un ferit greu, i quant a aquest cas?  

I no, no s'hi val allò del “és que les notícies tenen més impacte en la gent si se senten interpel·lats directament perquè pensen que a ells també els pot passar”. Sí, tots podem ser atropellats anant a dur els nostres fills a l'escola, esclar, però ningú ens garanteix que d'aquí a un temps la vida no se'ns giri, ens sigui impossible poder pagar un lloguer i acabem al carrer. I ningú ens pot assegurar que abans que això passi fem el mateix que va fer aquesta senyora. Per pura desesperació.

La vida és molt fàcil quan tot va bé. Quan totes et ponen, fins i tot tens tendència a prendre les decisions encertades. Però quan tot ho veus tot negre, vagi vostè a saber què acabem fent.

I continuo parlant de periodisme. Els desnonaments ja no són notícia. Ho van ser, però el tema està “cremat”. En el seu moment va funcionar, però un cop ho vam saber tot i vam dedicar hores i hores a esprémer-lo, la corba d'audiència va començar a baixar. I sense audiència, clics o podcasts baixats, les notícies deixen de ser-ho. Per molt que davant dels nostres nassos hi tinguem el fracàs d'una societat en forma de tragèdia. O potser precisament per això.

Però quan hi dones una volta més, i continuo parlant de periodisme... bé, o d'una cosa que en diuen periodisme i que mai ho ha estat, arribes a una conclusió que desmoralitza molt. Penses: “Escolti, sap què? Segons com, millor que no se'n parli gaire”. Per què? Doncs perquè per veure com tracten alguns mitjans i alguns programes de TV aquestes qüestions, com diu aquella frase feta: “tregui vostè les seves brutes mans del meu disc de Mozart, sisplau”.

Una notícia com aquesta és per parlar de causes i de possibles solucions, que encara ningú no ha trobat. Si els mitjans en parlessin, hauria de ser per fer-nos entendre i no per fer espectacle. Però com que som en l'audiència i el clic, a qui nassos l'interessa un tema espès, oi? Res, res, espectacle, víscera, morbositat! Connectem en directe amb familiars, amics i veïns de la víctima i preguntem si estan tristos i altres coses per l'estil. I si podem, hi col·loquem alguna imatge de la funda que tapa el cadàver. Endavant! Això sí, mentre ho fem, posem cara de molta tristor i compungiment. I de molta solidaritat. I com que la notícia ja no és notícia, que els periodistes siguin la notícia. Així sí!