Segona Guerra Mundial. Per derrotar els nazis, els aliats necessiten omplir la part oest del continent europeu amb milers de soldats i tones i tones de material. Els alemanys ho saben i reforcen les defenses a la costa francesa.

I arriba el dia. Al bàndol aliat tothom sap que els que viatgen a les primeres llanxes que arribaran a la costa van a una mort segura. Però tothom sap també que el seu sacrifici és fonamental perquè darrere seu desembarqui el gruix de les forces que han de donar la victòria final. La crua realitat de la guerra resumida en un racó de platja: cal sacrificar milers de vides per salvar milions de vides i aconseguir la pau.

I va arribar la primera llanxa. I la segona. I la tercera... I, com més llanxes arribaven, més fàcil era sobreviure a una pluja de mort en camp obert. I, paradoxalment, com més cossos abatuts hi havia, més possibilitats tenien els que arribaven darrere de tenir una trinxera que els permetés salvar la vida. És impossible saber a partir de quina llanxa van començar a haver-hi supervivents d'entre els soldats aliats, però el sacrifici dels primers i la insistència dels següents va permetre girar la truita i que, en un moment donat, per als nazis fos impossible aturar l'ofensiva. I aquí va començar per als aliats la victòria final.

La metàfora serveix per explicar les renúncies que aquests dies hi ha a les primeres files indepes. Mundó, Mas, Forcadell, Lloveras... I les que vindran. Anaven a les primeres llanxes, com hi anaven els membres del Govern que són o han estat a la presó o els que són a l'exili, els Jordis, els condemnats pel 9-N o tots els que van a l'última tongada d'imputacions.

De tots ells i elles, segurament se'n podrà salvar algun. Entenent “salvar” com poder seguir en primera línia política. Però la majoria cauran. És una putada? Sí. Hi haurà gent que haurà de deixar la política definitivament, altres a més potser perdran casa seva i, finalment, veurem quants acaben definitivament a la presó. Però calia que algú anés a les primeres llanxes. I van ser ells. I elles.

Dels indepes depèn ara que continuï el desembarcament. Perquè l'única manera de guanyar la guerra és que continuïn arribant llanxes a la costa. I, segurament, seguiran havent-hi baixes, però arribarà un moment en què la situació girarà. És qüestió de temps, paciència i perseverança. De fet, seguir desembarcant és l'única opció. Perquè si no, 1/ la invasió serà del continent cap a la platja i 2/ les baixes de les primeres llanxes no hauran servit de res.

(Avís MOLT important: aquest article és una metàfora. Metàfora: “Ús de la imatge d'una realitat determinada amb el significat d'una altra de semblant”. Per tant, no som davant d'una incitació a començar cap guerra mundial. Ni local. Ni de coixins. Ni de cap altre tipus. En cas de dubte, considerin que el que acaben de llegir és com una “chirigota”. Vaja, que jo no soc cap rapero, ni cap revista d'humor, ni cap tuiter indesitjable sinó algú que té un sentit de l'humor sanot. Pensin que si em situessin davant d'una “chirigota” i em preguntessin si li perdonem la vida a un Puigdemont que està a punt de ser decapitat, jo seria dels que, entre riures desencaixats, cridaria NOOOOO!

Ha, ha, ha, és que tinc un sentit de l'humor tan políticament incorrecte, però tan noble, que no me l'acabo...)