Per esclafar l'independentisme, l'Estat va decidir forçar la legalitat. Però, esclar, quan fas un cop d'estat político-judicial has d'estar disposat a pagar-ne el preu. La factura interior ja sabem que els llepa un peu i part de l'altre perquè ells “yo por España, MA-TO”, “a por ellos” i bla, bla, bla. I ja els va bé. Però a fora... Ai, a fora! De moment els indults. Allò que primer necessitava penediment i va resultar que no perquè no ho diu enlloc i que ara es veu que són com les caçadores dels anys 80, reversibles, i això tampoc està escrit per cap banda. Aquests indults que ara apareixen com a manera d'intentar suavitzar la hòstia jurídica que es veuen a venir de més amunt dels Pirineus. Però al final parlem de gestos perquè una sentència europea rebregant la faula Suprema no enviarà ningú a la presó, ni l’expulsarà de la carrera professional, ni farà que torni els milions gastats en el muntatge, començant pels 87 de l'Operació Piolín.
No, no, aquí el preu serà el que aniran cobrant-se països que es diuen democràcies i tenen dies de tot, dictadures tunejades, dictadures que es diuen comunistes i són capitalisme repressor en vena i d'altres espècies salvatges. Perquè, quan arriba a Rússia -poso per cas- un senyor espanyol que s'ha manifestat amb la ultradreta davant l'estació de França de BCN, que ara resulta ser el representant diplomàtic europeu i els renya per comportaments poc democràtics, sap què li responen els russos, oi?: “Tu ens donaràs lliçons a nosaltres? TU? No! De veritat? Tu, que representes un Estat que ha fet el que ha fet a Catalunya? És broma, oi?”.
Quan Josep Borrell va a la Rússia de Putin demanant l'alliberament de l'opositor Aleksei Navalni (injustament empresonat), el ministre d'Exteriors, Sergei Lavrov, li recorda que “Bèlgica i Alemanya van contradir els tribunals espanyols en el cas de l'1-O i Espanya va defensar el seu sistema judicial”. I li afegeix: "No qüestioneu les decisions del nostre sistema judicial perquè veiem moltes situacions a Europa en què els tribunals són sospitosos de prendre decisions motivades políticament. Vull posar el focus en un cas mai mencionat en els nostres comunicats, però que ara vull comentar: el de tres presos que van ser sentenciats a més de 10 anys de presó per organitzar un referèndum a Catalunya. I se'ns va acusar de prendre-hi partit sense proves”. I Borrell al seu costat callat. Mastegant bilis. Perquè no podia dir res. I The Economist retratant el moment:
O també pot succeir que en ple conflicte diplomàtic entre Espanya i el Marroc causat pel Front Polisario i el Sàhara de fons, el règim de Rabat li deixi anar a Madrit (concepte): “No podem lluitar contra el separatisme a casa i fomentar-lo a casa del veí (...) Durant la crisi catalana, el Marroc no va optar per la neutralitat, sinó que va ser un dels primers a posar-se del bàndol de la integritat territorial i la unitat nacional del seu veí del nord. ¿Quina hauria estat la reacció d'Espanya si un representant del separatisme hagués estat rebut al palau reial marroquí?”. PATAPAM! I amb folre i manilles.
¿I què passarà el dia que Espanya o un espanyol amb poder internacional critiqui accions o actuacions de personatges com Erdogan, Orban, o Xi Jinping. O Bolsonaro? Doncs que Turquia, Hongria, la Xina o el Brasil obriran la carpeta catalana i tindran on triar i remenar per contestar amb artilleria argumental pesant. O, ja entrant en qüestions que no són hipòtesis sinó realitats... ¿Què passarà la setmana vinent quan els EUA celebrin al Sàhara Occidental les African Lion 21, unes maniobres amb 7.800 militars italians, britànics, canadencs, brasilers, tunisians, senegalesos, dels Països Baixos i... MARROQUINS!, però sense cap soldat espanyol? Hi enviaran a “Con sumo agrado”, a Tácito, al 13, al 18, al Tribunal de Cuentas i a la Junta Electoral? Home (i dona), si fos així que ens avisin, que comprarem entrades. I els aplaudirem mooolt!