No es pot ni imaginar la mandra que em fa parlar del personatge. Sobretot perquè és massa fàcil i massa temptador, en general. Fer un article en contra d'en Josep Borrell és èxit segur i, home, millor arriscar una miqueta, no troba? Però, superem la recança i aprofitem la seva última barbaritat per analitzar les carreres d'aquells que, com ell, són professionals de provocar incendis allà on van i que continuen anant-t'hi perquè els hi continuen enviant.

L'última barbaritat de l'actual alt representat de la Unió Europea per a la Política Exterior ha consistit en aprofitar un acte amb José Manuel García Margallo, el seu predecessor al càrrec de ministre d'exteriors espanyol, per desbarrar sobre canvi climàtic. Sota el concepte que ell va anomenar “Greta Thumberg”, va aprofitar per fer cunyadisme amb el següent argument: “Està bé sortir a manifestar-se fins que et demanen contribuir a pagar-ho. M'agradaria saber si els joves que surten a manifestar-se a Berlín són conscients de quant valen aquestes mesures i si estan disposats a rebaixar el seu nivell de vida per subsidiar els miners polonesos”. Naturalment no perdrem ni una mil·lèsima de segon en criticar un catúfol de la mida de la Via Làctia, perquè hi ha tants àmbits per on fer-ho que només de pensar-ho, la cosa provoca badalls. Però convenia situar la guspira inicial per poder dir que la Comissió Europea ràpidament se n'ha desmarcat i que després d'una crida a l'ordre de Teresa Ribera, ministra espanyola de Transició Ecològica, Borrell ha hagut de rectificar. I dient això deixem el tema al lloc precís per procedir a comentar el que anomenarem Borrellisme Constitucional.

El pròxim abril, en Josep Borrell complirà 73 anys. Ocupa càrrecs públics des del 1979, quan va entrar de regidor al poble madrileny de Majadahonda. I en aquests 41 anys (QUARANTA-UN!!!) ho ha estat tot. I encara hi continua. Durant un temps va fer veure que plegava (o el plegaven), però va apuntar-se als postulats ideològics de l'unionisme més radical i això li va servir per revifar. Perquè, reconeguem-ho, l'Estat paral·lel és tan cruel i venjatiu amb qui decideix que són els seus enemics com terriblement agraït amb la seva gent. I Borrell ho és. Dels seus. Molt.

Total, que som davant l'èxit d'algú que sempre ha sabut situar-se als llocs des d'on es decideix qui s'ha de col·locar i on. I a partir d'aquí, sempre puntada amunt agraint-li uns serveis prestats que caldria saber quins ha estat exactament i uns èxits que convindria conèixer. El problema és que allà on va, sempre hi ha alguna polèmica, algun sidral, algun estirabot, alguna impertinència, alguna situació millorable, algun moment de vergonya aliena.  

I, tot i així, continuen donant-li càrrecs. I no menors. I ell els accepta convençut que encara són poc per la seva infinita vàlua. I paga la generositat fent de Borrell. Perquè no pot evitar-ho. Perquè són les coses de la gent que està encantada d'haver-se conegut i que va pel món convençuda que li devem alguna cosa. I així ens va.