Apujo la persiana. I abans de comprovar que avui també farà molt de sol i molta calor, miro el mòbil. Desitjant que no hi hagi el missatge que em confirmi el que ahir a la nit, quan me'n vaig anar a dormir, ja era irreversible. Però el missatge era allà i deia: “En Lluís ha mort”. I aquest Lluís era en Lluís Juste de Nin. Hi ha centenars de persones que poden parlar amb més coneixement d'en Lluís que un servidor. Jo, simplement, em quedaré amb el “Juntos superaremos las dificultades!”. Era la frase que sempre ens dèiem a manera de salutació quan ens vèiem. En castellà i amb un intent de pronuncia xinesa. Perquè l'origen d'aquesta frase és a Pequín.

Ja fa uns quants anys, durant un dinar on vam riure molt, em va explicar que als anys 70 ell i la Neus, la seva inseparable Neus, la Neus amb qui han compartit tota la vida, la Neus que sempre ha dit que duien més de 50 anys casats perquè “érem els nostres millors amics”, van anar a la Xina. Quan ningú anava a la Xina. Perquè estava molt lluny, era molt difícil arribar-hi i no hi havia gaire cosa a fer. Però ells hi van anar. Els motius me'ls va explicar amb aquell somriure sorneguer que el seu inconfusible bigoti acabava de personalitzar: “Ja ho saps, els progres d'aquella època teníem de referent el maoisme. Quan vam tornar, la desil·lusió no ens hi cabia a l'avió”.

I va explicar-me l'estada. “Arribem a l'aeroport de Pequin i allà ja ens esperava un guia-traductor xinés que ens acompanyaria pel on ens calgués i que tenia la missió de fer-nos l'estada més agradable possible. No parava de somriure i de fer-nos reverències, però de seguida vam veure que cada cop que volíem anar a un lloc, sempre hi havia algun impediment que ho feia impossible. Només visitàvem on ell ens duia. Volíem parlar amb la gent per saber que pensaven de la revolució, del comunisme, de la lluita de classes i de la Revolució Cultural i compartir amb ells el nostre entusiasme per la causa, i ell ens ho impedia. No ens els trèiem de sobre en tot el dia. Esmorzàvem, dinàvem i sopàvem amb ell, que era allà per aïllar-nos de tot. Vam adonar-nos que es tractava d'un comissari polític del règim dedicat a controlar-nos i vam dir-li que moltes gràcies, però que volíem fer la nostra. Impossible, ell no es podia moure del nostre costat. I quan ens queixàvem de la situació, la seva resposta sempre era ‘Juntos superaremos las dificultades’. Però no les vam superar mai”.

Amb el temps, aquesta frase no només era la nostra salutació, sinó que sempre m'acompanya en moments de desastre irreversible on més val prendre-s'ho amb filosofia. I a partir d'avui, amb més motiu. I aplicat a la política del moment, el concepte que inclou es queda curt. Quin espectacle, marededéusenyor i tots els sants del martirologi. Els coneguts i els per conèixer.

Sembla que el virus el tenim més o menys a ratlla. Hi és, però les xifres de morts, al menys les oficials, continuen baixant. Les reals ni idea, perquè no les sabem. Però ara vindrà la hòstia econòmica. I no serà menor. El planeta s'ha aturat durant dos mesos i ara cal tornar a engegar-lo. I sense turisme. Escolti, és que això ha estat tan gros que hi va haver un dia en que et pagaven 37 dòlars si compraves un barril de petroli. COMPTE! No els pagaves tu, no, te'ls pagaven a tu. Amb aquest panorama, li dono quatre xifres:

1/ A Espanya hi ha un milió d'afectats per algun ERTO que encara no han cobrat les prestacions convingudes, 80 mil dels quals a Catalunya.

2/ Tres-cents mil autònoms, el 10% dels que hi ha a Espanya, preveuen tancar el seu negoci aquest any. Un 40,5% diu que continuaran, però tement que hauran de plegar. Un terç reduirà plantilla.

3/ El Banc dels Aliments de Càrites ha triplicat la xifra d'usuaris. La majoria són persones que mai havien usat aquest servei. Mentre, fins el passat 15 de maig, Creu Roja Barcelona havia repartit 64 mil quilos d'aliments entre més de 20 mil persones.

4/ Durant el confinament, els bombers de Madrid han trobat 62 persones grans mortes al seu domicili. Parlant amb persones que saben de què va el tema, m'han dit que a Catalunya hi ha hagut molts casos, però encara no hi ha xifres.

Doncs bé, mentre això passa a la vida de les persones, la política parlamentària espanyola s'ha desconfinat fins el nivell 704 de desvergonyiment i ja és a la platja prenent el sol, després de dinar un grup de 50 persones a l'Interior d'un restaurant, sense mascareta, fotent-li rots a la cara a tots els grups de risc possibles i fregant-los mascaretes contaminades per la boca i el nas als aturats i als que no existeixen ni com aturats perquè vivien de l'economia submergida. Quin espectacle més patètic estan donant amb això del pacte-no pacte de la derogació-no derogació de la reforma laboral. Quin insult més intolerable per la gent que ara mateix no té futur. Quin allunyament de la humanitat i quin acostament a la misèria moral més absoluta. Quina derrota d'un mínim de respecte cap els ciutadans.

Sap vostè la galàxia d’Andròmeda, situada a 2,5 milions d'anys llum de nosaltres? Doncs la política espanyola encara està més lluny de la realitat que Andròmeda de vostè i de mi. I això és mooolt lluny perquè, com el seu propi nom indica, un any llum és la distància que la llum recorre en un any. I això són uns 9,46 bilions de quilometres. Per tant, per saber la distància entre el Congrés dels Diputats i la nostra vida, multipliqui 9,46 bilions per 2,5 milions. I quan tingui el resultat, m’envia un missatge.

Però és que a banda del mercat de Calaf dels que 24 hores després encara no s'han posat d'acord ni en el que han pactat, hem tingut regals com les declaracions del ministre de l'interior, Fernando Grande-Marlaska. Responent una pregunta de la diputada Montse Bassa sobre les condecoracions als policies i als guàrdies civils que van actuar l’1-O, va tenir l'ocurrència d'excretar que “són fets que van passar fa dos anys, en una altra legislatura i amb un altre govern” i que ara cal “mirar el present de cara al futur”. O sigui en la tómbola intel·lectual del “A por otro, a por otro, a por otro, a por otro perrito piloto”, el senyor ministre condecora ara uns policies per una cosa que diu que va passar fa dos anys i que hem d'oblidar. Hoooome, ja sabíem que aquest individu es pensa que som idiotes, però no cal que ens ho digui tan clarament. Pero Fernando, no sufras, que juntos superaremos las dificultades.