Apujo la persiana. Estiu total. I avui era Sant Iu, patró dels procuradors i dels notaris. I en tot el món menys aquí, també patró dels advocats. Perquè Sant Iu va ser l'advocat dels pobres, cosa que va fer que a la seva tomba s'hi pugui llegir: “Sant Iu era bretó, advocat i no lladre. Cosa admirable per al poble”. I li diré més, jo intentaria dur-m'hi bé amb aquest sant perquè té molt de poder.

Quan vostè vagi al cel, per intentar ingressar-hi eternament (cosa que esperem que sigui d'aquí una eternitat), a la porta hi haurà Sant Pere que serà qui li dirà si passa o no passa. Però ell és un pur executor. És un subordinat. I, miri, diguem-ho ja d'una vegada: Sant Pere no és ningú. Perquè just al seu costat, en un lloc discret, allà a la porta del cel, hi ha l'amo real de la cosa, sant Iu. I quan a vostè li toqui fer el viatge (quina metàfora més bonica) i es planti allà al davant, sant Iu consultarà les seves notes (ho té tot apuntadet en una llibretetra) i li dirà a Pere: “Pere, aquest sí”, o bé “Mira Pere, aquest no”. I Pere, simplement, l'obeirà. I punt. Després no digui que no l'he avisat.

I ara examen sorpresa. Si jo li dic “Gràcies per quedar-te a casa”, on imagina que és vostè? A casa, no? Esclar, si li agraeixo haver-se quedat en un lloc, sigui a casa o sigui en un taller mecànic, vol dir que vostè és en aquell lloc. No tindria sentit que li digués “Gràcies per quedar-te al taller mecànic” mentre vostè està fent cua en una farmàcia per comprar mascaretes. No, oi? Doncs als panells informatius de les Rondes de BCN, durant tot això de la confitamenta hi surt aquest missatge, el de “Gràcies per quedar-te a casa”. I cada cop que el veig penso el mateix: “Llàstima que la gent que s'ha quedat a casa no pugui saber que li ho estan agraint molt sense parar, perquè com que són a casa, no poden veure el missatge”. Una pena, sí.

Ahir ja li vaig comentar aquesta sensació que percebo que barreja optimisme i prudència. Sembla que estem anant millor del que ens pensàvem i una de les coses que més ajuda a que respirem aquest ambient és la progressiva reobertura de les botigues del nostre entorn. Moltes, però, ja no reobriran. I la majoria de les que han tornat no tenen clar quin serà el seu futur. En tenen? I com hauria de ser? Ràpid, trucada al meu amic Marc Bernadich, un jove doctor en creació i gestió d'empreses que té una paciència especial per explicar-me coses d'aquest món d'una manera que fins i tot jo les entenc. O al menys en faig la cara. I ell em diu...

“La petita botiga té futur. Però et poso en context. El primer que petarà són els grans centres comercials que són en uns polígons industrials que consumeixen terreny a canvi de quatre llocs de treball. I no cal que et digui marques perquè tots les tenim al cap. No té sentit vendre articles massius en llocs massius, quan internet t'ho porta a casa. ¿Per què haig d'agafar el cotxe un dia que tingui temps, que normalment serà el dissabte i això vol dir treure-me’l del lleure, fer quilòmetres, aparcar, caminar i caminar pels passadissos, carregar la compra i tornar a casa al cap de quatre hores, si aquell mateix objecte el puc triar estirat al sofà i en 24 hores el tinc a casa?”.

I llavors em parla del concepte de les “dark kitchen”, els restaurants que només tenen cuina. O millor dit, són cuines sense restaurant. Ni sala, ni taules, ni cadires, ni cambrers. “Només cuinen per emportar i una flota de repartidors s'encarrega de dur-te el menjar a casa. S'estalvien molts cost fix i molts sous i poden rebaixar preus i ser competitius. Potser sí que aquest concepte s'acabarà imposant, però serà sempre un menjar sense cap valor afegit. Serà menjar estàndard. Si vols un menjar diferent, que hi hagi plats del dia en funció del que hi havia al mercat, que t'adaptin el plat al teu gust, acompanyar-lo d'un vi que no coneixies, o simplement perdre de vista les quatre parets de casa i que et serveixin, seguiràs anant al restaurant. Doncs el botiguer de la cantonada ha d'anar per aquí”.

Ja, però això com es fa? I llavors m'ho teoritza. “Per primera vegada a la història es produeix una cosa que els models teòrics tenien descrita, però mai havia estat vista fins ara i que s’anomena La Competència Perfecta. Les empreses competeixen venent-nos totes més o menys els mateixos productes i els clients triem en funció del preu. I internet no permet que aquestes empreses facin comportaments que en diem d'arbitratge, és a dir treure'n profit de la desinformació el client”. I aquí és quan li dic: “Marc, ara m'ho pots traduir?”. I ho fa: “A internet hi ha cercadors on tu hi busques un producte concret, que tu ja coneixes prèviament i et diu on comprar-lo al millor preu possible. Però, a tot el món! Suposem unes sabatilles per anar a córrer d'una marca i d'un model concret. A tot arreu és el mateix producte, és indiferenciat, però el cercador et dirà la pàgina web on és més barato. I la resta de competidors, entre els quals les grans botigues dels polígons, no podran imposar el seu preu perquè tu tens la informació del preu real de mercat. Al final, doncs, les empreses que venen producte estandarditzat desapareixeran perquè són ineficients. Agafen un producte d'un gran centre logístic, el porten a la seva botiga i allà tu el vas a buscar pagant un preu més car que a la xarxa. Aquest pas intermedi no té cap futur”.

Ja, però les si les grans cadenes mundials no poden competir amb la Competència Perfecta, les botigues de barri què poden fer? “Assessorament personalitzat i un producte diferenciat. Tenir marques que no siguin fàcils de trobar, elaborades per petits productors i que, al no ser de consum massiu, no interessen a l’e-comerce massiu. Per entendre'ns, un botiguer no pot tenir cap marca que tingui el Carrefour. Ha d'optar per marques que als grans no els interessi distribuir perquè elaboren tan poc producte que no poden abastir ni un sol dels seus supermercats”. Però això ho poden fer sols? “No, han de col·laborar entre ells, els pretits productors els han d'anar a buscar i viceversa i, sobretot, aprofitar que la gent ha pres consciència de la contribució que el petit comerç fa a la ciutat i a la societat”.

Doncs apuntat queda. Un altre dia li preguntaré que en farem d'aquests monstres de ciment que en poc temps quedaran buits, començaran a caure a trossos i sant Iu els dirà: “No, vostès a l'infern”.