Apujo la persiana. Avui al matí feia un sol que rebentava les pedres i a la tarda ha tocat córrer per treure la roba estesa. La d'aquella rentadora no prevista i posada de manera improvisada a mig matí amb l'argument optimista de: “Potser que aprofiti aquest dia, no?”. Un dia que ha acabat amb aquella roba encara humida escampada pel pis buscant assecar-se.
I mentre espero si a la meva zona passem o no el tall de la fase zero a la zero i una miqueta més, aprofito per parlar-li de plorar. Els últims dies hem vist fer-ho en públic a tres representants públics en tres circumstàncies totalment diferents i provocant tres reaccions també diferents en la part més crítica de l'opinió pública. Són dues senyores i un senyor. Per ordre cronològic, l'una va plorar per la tensió i l'emoció del moment, l'altra per pena i ell d'alegria i sorpresa. A saber: Alba Vergés, consellera de Salut; Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunidad de Madrid i Xavier García Albiol, reelegit alcalde de Badalona.
Dijous 12 de març. Alba Vergés anuncia que a partir de les 00.00 hores d'aquell dia quedarà prohibit entrar i sortir de la conca d’Òdena, una zona geogràfica que inclou Igualada, Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí. La consellera és i viu a Igualada, per tant sap que la decisió farà que durant algunes setmanes, plenes de tensió i de decisions molt difícils, no podrà veure els seus fills, ni la seva parella, ni la seva família i que no podrà fer vida a casa seva, envoltada de les seves coses i de la quotidianitat que et fa sentir protegit i et permet desconnectar. I en aquell moment també sap que on hi viuen els seus amics, els seus veïns i la gent que forma part del paisatge amb el que ha crescut, hi ha un brot molt fort d'un virus que està matant molta gent i del qual ara mateix no ens en podem defensar. Conscient del moment, s'emociona i plora.
Molta gent la va defensar perquè va entendre que abans de ser consellera i política és persona. I al final, qui ens governa són persones que tenen sentiments i no robots que executen decisions burocràtiques. I plorar envia un missatge humà que per a la ciutadania és molt positiu i empàtic. Però també li van caure moltes hòsties amb la mà oberta. Un dels arguments crítics que més vam llegir aquells dies és que calia donar una imatge de serenor i de control i emocionar-se no transmetia cap seguretat. En aquelles circumstàncies un representant públic no podia traslladar a l'opinió pública feblesa sinó una fermesa de pedra picada.
Diumenge 26 d'abril. La presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, assisteix a la catedral de l’Almudena a una missa en record dels morts pel coronavirus. I es fa viral el famós moment en que una llàgrima li cau per la galta esquerra i li fa córrer el rímel.
En aquest cas els seus defensors van usar els mateixos arguments que amb Vergés (els polítics també són persones), però les crítiques van anar per una altra banda. Així com de la consellera ningú en va dubtar de la sinceritat, d’Ayuso es va dir que tot era teatre, impostura i postureig. Que era un plor fingit per la foto i que tot era mentida. Vaja, que no se la creien.
Dimarts 12 de maig. Xavier García Albiol recupera la vara d'alcalde de Badalona en un ple convocat després de la dimissió de l'anterior alcalde, Álex Pastor. Ni ell mateix s'espera el desenllaç. I per això, quan a l'inici de l'acte intueix que guanyarà la votació, s'emociona per primera vegada. Però no es nota gaire perquè està assegut a la platea amb la resta de regidors. Després sí, després, en el moment del jurament fet al faristol, tothom percep clarament que s'emociona. I ell no se n'amaga gens perquè fins i tot ha penjat el vídeo al seu compte personal de Twitter. ¿Per demostrar als seus enemics que és humà? Doncs bé, les crítiques per aquest moment de plorera i veu entretallada han estat escasses. Més que censurar-lo, li han fet un munt de mems del moment, però amb un to sarcàstic.
Fixi's, doncs, en la paradoxa. A una de les dones se la critica per feble i a l'altra per mentidera, però a l'home no se'l critica per cap de les dues coses. Ni els seus més àcids rivals han usat les seves llàgrimes per dir d'ell que és un tou o un farsant. Se'n foten, sí, però no van al terreny personal. Per ser home? ¿A l'hora de criticar segons qui, l'opinió pública s'atreveix més amb les dones que amb els homes? Ei, incloses les mateix dones, eh! Doncs miri, ho desconec. Simplement ho constato.
Ui, mentre parlàvem de plorar, ja ha arribat la decisió sobre si a la meva zona seguim a zero o fem un zero arrossegat. I el resultat és... Catalans en general, 1; Metropolitans de Can Fanga, 0,5. Bé, podria haver estat pitjor, però hem empatat amb Madrid a menys d'1. En canvi, mai superarem una Ayuso que està a 179/109. De tensió. Per l'emprenyada. Perquè ella volia ser a l'1. A veure què passa ara a les manis paracolpistes de la Zona Nacional. Que, per cert, dies enrere vaig dir que un senyor havia participat en una de les cassolades de protesta picant un senyal de trànsit amb un pal de golf. I no. Mirant bé les imatges, era una escombra. I molt bruta, per cert. No feia pel nivell del barri.
El problema d’Ayuso, però, és que aquesta cursa cap enlloc en la que participa els darrers dies potser l'està fent més sola del que es pensa. Avui han fet pública una enquesta de Metroscopia segons la qual un 77% dels madrilenys estaria a favor de quedar-se en aquesta fase zero. I això vol dir que potser Ayuso està fiant-se massa de 100 engominats hiperventilats que criden molt i als quals els mitjans els fem massa cas, oblidant la immensa majoria de madrilenys sensats que posen per davant de tot la seva salut. Perquè de madrilenys sensats també n'hi ha. I són majoria. Encara que no ho sembli perquè pràcticament mai surten als mitjans. Ni als d'allà ni als d'aquí.