Apujo la persiana. Fa un dia xip-xap. Traducció: ni ennuvolat del tot, ni del tot assolellat. Al carrer de casa se sent el silenci típic d'un Divendres Sant normal. Esclar, servidor de vostè no és en cap poble turístic o de segones residències. Si hi fos també hi sentiria el seu soroll típic de Setmana Santa, que és aquell soroll de moviment de turistes i segonsresidents. Per evitar-lo al màxim, i tenint en compte que estem confinats, alguns alcaldes de la Cerdanya han decidit tirar pel dret. La foto és de l'usuari de Twitter @marcelpirineus.

Efectivament, alcaldes fent barricades per no deixar entrar forans (i foranes)!!! Què, la imatge impacta, oi?

Parlant d'impactes... Algun cop ja li he parlat de la meva col·lega analista de comportament social i de com les seves reflexions em permeten aprendre. Amb ella aquests dies parlem sovint (bé, ella parla i jo escolto) de la gent gran, en particular de la part de la població més fràgil i depenent. I de com, juntament amb les residències, són els grans oblidats. I ara la realitat ens ha fet recuperar la memòria.

Però també parlem de si aquesta Europa envellida serà capaç de mantenir l'estat del benestar tal i com l'hem conegut. I justament avui m'ha enviat un parell de quadres publicats, també a Twitter, pel metge Javier Padilla (@javierpadillab). Vivim molts més anys, sí, però amb quina qualitat de vida? Si hem d'estar malalts, llavors ja no és una vida sinó una condemna, no? Miri-se’ls i en parlem:

​

Exacte, els països “rics” (i sorprenentment Malta) ofereixen a la seva gent gran una vida més sana durant més anys que la dels països més pobres. A veure, tampoc estem descobrint la sopa d'all, però de vegades està bé confirmar amb xifres el que ja ens fa sospitar el sentit comú. Les dades d'aquí al damunt ens diuen clarament que la salut té a veure amb els diners. I ens diuen que els rics estan més sans que els pobres. Dit d'una altra manera, els pobres tenen més possibilitats d'acabar malalts. Per tant, si ets pobre i en un estat del benestar que trontolla i on els pobres i els dèbils fan nosa perquè són els que més despesa generen... no cal que li expliqui el final, oi?

Aquest és un d'aquells temes que haurien d'interessar a la gent. A tota. Però, de moment, interessen sobretot a la gent pobre i malalta, que és a qui li afecta la cosa. Canviarà això a partir d'ara o un cop passi tot, tot haurà passat?

Casualitats de la vida, a continuació rebo missatge de la meva amiga infermera. Ja ni li pregunto com està perquè no està. Hi és, però com si no. Ara tindrà dos dies de descans que han de servir-li, diu, per agafar forces de cara a aquesta esprintada final d'una cursa que alguns creuen que ja s'ha acabat. I no. Però no em parla d'ella sinó de la seva germana. Dirigeix un centre ocupacional per a discapacitats intel·lectuals, als que ella anomena “els seus nens”. M'explica que aquests dies està molt preocupada perquè alguns viuen amb pares molt grans i hi ha situacions molt complexes. I m'explica històries que fan venir ganes de plorar.

El coronavirus no només mata en silenci sinó que, també en silenci, ens assenyala la part de la nostra societat que mai no mirem perquè no ens agrada. És allà, sí, però millor contemplar altres paisatges, oi? Els de les segones residències, per exemple. Hooome, si a més és Setmana Santa! I encara que estiguem confinats, per què renunciar al que ens agrada? Oi que ens creiem que no som pobres, ni estem malalts, ni som febles i que som uns campions? Doncs va, família, cap a l’apartamentet hi falta gent. I als pobres, que els bombin! Si és que, a més, estan tots malalts i es moriran igualment...