Apujo la persiana. Ara fa sol, ara està núvol, ara plou, ara no fa ben bé cap de les tres coses. El temps està com nosaltres, que tenim moments de tot. I alguns no són ni moments. Ara bé, l'esperit ha de ser “No podran amb nosaltres. Ni sense nosaltres”. Tot i que ara mateix no és que no sabem com serà el futur sinó que ni sabem quan serà el futur.  

Aquestes cròniques sense solta ni volta només pretenen ser un lloc on explicar coses que observo i que m'expliquen. Però avui em permetré, només un momentet, observar-me a mi mateix i compartir amb vostè el concepte “Al confinament t'hi acabes acostumant perquè no hi ha més remei i perquè és el pas previ a deixar d'estar-hi”.

Miri, a finals de desembre vaig patir un incident certament dolorós seguit d'una operació urgent al genoll de la cama esquerra. I, esclar, vaig quedar confinat. Per incompareixença de la meva pròpia mobilitat. O sigui que aquest any, un servidor ja en porta dues. De confinamentes d'aquestes. Dutxar-me era una obra d'enginyeria que ni l’AVE a La Meca. Sortir al carrer, impossible, perquè el meu cervell li deia a la cama que avancés, i la cama estava tan sorda que ni es movia. Dormir era un exercici de curtes etapes i les etapes depenien d'un mínim moviment que destarotés l'única postura possible. Pujar i baixar del llit o del sofà era un esforç comparable al de fer una triatló.

Però poc a poc vaig anar aconseguint un mínim moviment. Cada dia era un pas de puça, però per mi era un pas de gegant. En poc temps vaig poder entrar als taxis, gràcies a una maniobra realitzada amb un domini tal que ara me la demanen molt al Cirque du Soleil. I després vaig poder agafar el transport públic. I tot i que el temporal Glòria va estar un parell de cops a punt de fotre'm per terra d'una ventada, podia caminar pel carrer. A una velocitat que els cargols em feien llums per avançar-me, però hi caminava. I després vaig poder deixar una de les crosses. I seguidament la fèrula. I després l'altra crossa. I després vaig poder dutxar-me dret. I conduir cotxe. I començar a poder anar en bici per tornar a fer el moviment del genoll. I després vaig poder anar en moto. I ara quan pujo i baixo escales ja no semblo en Chiquito de la Calzada, sinó un senyor que camina una miqueta estrany. I espero estar al 100% abans que en Démbélé, cosa que tampoc és molt difícil.

Per què li explico tot això? Perquè comparat amb allò, per mi això d'ara és una broma. I perquè llavors, com ara, l'objectiu era superar el moment. Amb paciència, però avançant cada dia una miqueta. Entre quedar-me coix i fer els exercicis que tocaven i uns quants més, vaig triar la segona opció. Ara, entre pensar que em quedaré sense feina i no podré ni pagar l'aigua que surt per l'aixeta o que me'n sortiré, novament he triat la segona opció. Com molta gent que està passant per moments molt més difícils i complicats que el meu i lluiten per sortir-se'n. I se'n surten.

I penso que els meus pares sobreviuran. I que la gent que m'aprecio i que en aquest moment està a l’UCI, se'n sortirà. I que segurament no podré fer vacances, però ja pararé un cap de setmana d'octubre, de novembre, o de quan sigui. O no pararé. Jo què sé. I aquell viatge que tenia previst, ja el faré en un altre moment. O no. Ja ho veurem.

Fa només dues setmanes que quan sortim a comprar mirem els altres amb recel. I ens apartem. I a la xarxa veiem vídeos de gent manifestant-se amb violència contra altra gent perquè caminen pel carrer. ¿Tornarem a tenir confiança amb els desconeguts i ens hi acostarem a menys d'un metre? I amb els nostres? Ens fiarem d'abraçar als nostres pares i avis? Canviaran les nostres relacions personals? Doncs potser al principi costarà una miqueta, però ens acabem acostumant i desacostumant a tot. A això també.

¿No li passa amb els anuncis, les pel·lícules, o les sèries? Veu ara les imatges de la normalitat de fa dues setmanes i es sorprèn que la gent s’interrelacioni. I que es toqui. I que uns i altres estiguin a prop. Oi que es fa estrany? És com veure un anunci de torrons el mes d'agost o de crema solar al gener, que dius: Hòstia, com grinyola! Però si en dues setmanes hem fet el tomb cap aquesta banda, el podem fer al revés. Potser no tot serà com abans, però intentarem que ho sigui més o menys. I si algú del nostre voltant té problemes, l'ajudarem. I si els tenim nosaltres, els nostres ens ajudaran. I tornarem a sortir a sopar als nostres restaurants preferits. I seguirem rient amb els nostres cambrers i preguntant-los per la família. I anirem de copes al nostre bar preferit. I tornarem a fer les mateixes bromes sense gràcia de sempre.

O al menys farem el possible perquè això sigui així. Perquè avui, justament avui, falta un dia menys per tornar al que ara en diem la normalitat...