Apujo la persiana. Avui, dia 25 de març, neva en cotes baixes, inclòs el monestir de Montserrat. Però fora, eh. Estem tan concentrats en això del putu virus que ens hem descuidat el canvi climàtic. I mentre miro per la finestra, com a casa no hi neva perquè soc cota massa baixa, penso: quan això acabi, hi haurà manifestacions contra els virus?
Per cert, i què en sabem del virus els que no en sabem de virus, ni sabem pràcticament de res, però tenim ulls? Doncs que viatja com la Terra. D'orient a occident. Va començar a la Xina i després de passar per Àsia i Europa ja ha arribat als EUA. I també sabem que avisa. I, a més, en cada lloc avisa igual. I en cada lloc li fan el mateix cas, que és tirant a escàs. Fins que no els queda més remei. La seqüència de la cadena seria: avui el virus ataca fort la zona DO, on finalment han decidit prendre la mesura 1, que fa una setmana havien dit que no prendrien perquè no calia, però que han hagut d'acabar prenent. En canvi a la zona RE, com que el virus encara no ha fet gaires morts, diuen que per ara no cal confinar-se ni res. Quan la setmana vinent el virus afecti aquesta zona com avui ho està fent a la zona DO, llavors sí, llavors ja prendran la mesura 1, en comptes de prendre-la avui. Però d'aquí a una setmana, la zona DO ja no estarà amb la mesura 1 sinó amb la 2, que és el nivell en què estaven una setmana abans a la zona MI, que una setmana després ja són a la mesura 3, que és on eren la setmana passada a la zona FA, que aquesta setmana ja són a la mesura 4. I així fins a l'infinit. Crec que la tàctica secreta és desconcertar el virus.
Però centrem-nos en Espanya, on en “corona” ja ha demanat hora al psiquiatre. Jo, pobre, és que me l'imagino. Al virus. Ell intentant fer el màxim de mal possible i veient que uns senyors amb bata blanca, que són una cosa que en diuen científics, han de discutir amb uns senyors amb la bata color signe del dòlar, que són una cosa que en diuen tecnòcrates o Calviños, i uns senyors vestits de militars i amb moltes medalles. Si algun dia hi ha una guerra, Tutatis no ho vulgui, serà bonic veure com a les compareixences també hi sortiran científics, no?
La primera xifra del matí és com per fotre el camp corrent, cosa que no podem fer: Espanya supera la Xina en morts. Tenint en compte que la Xina són uns quants centenars de milions d'habitants més que Espanya i que “con ellos empezó todo”, la cosa és molt inquietant. Ara bé, les xifres de morts haguts a la Xina són certes? De fet, del que ens arriba de la Xina, alguna cosa és certa? Algú pot distingir informació de propaganda? Sí, ja sé que aquí també en fan de propaganda, i molta, però aquí encara pots publicar tot el que creguis convenient. Pràcticament. I de moment. Si vostè vol saber-ne més, Reporters Sense Fronteres explica en aquest enllaç com les autoritats xineses van amagar, van mentir i van censurar la informació. Si ho van fer llavors, ¿existeix la possibilitat que després també ho hagin fet, no?
Però el model xinès a alguns els posa molt calents. I encara els posa més perrakus superar-los. Als xinesos. Ignacio Aguado, vicepresident i portaveu del Govern de la Comunitat de Madrid: ells fan hospitals en 10 dies? Bah, nosaltres en 18 hores:
I de regal, el vídeo que Aguado adjunta i que un servidor no pot parar de mirar-se:
I és que el model Xina agrada. Perquè la veritat molesta. I haver de respondre a preguntes pot destruir la venerable feina de crear una realitat paral·lela. I, sí, parlo de les ja famoses “preguntes telemàtiques” de les actuals rodes de premsa. No comparo ni dic que siguin el mateix, però són cosines llunyanes de la cosa. Són perfectes per comunicar el que tu vols i dirigir el debat cap allò que en diríem la propaganda. El problema és quan fas això i la gent se'n fot del que comuniques. I sí, parlo de l'espectacle del “sin novedad en la frente”. Un dia, en absència de carisma, van fer falta els assessors. Ells havien d'omplir de farcit un budell buit que havia de permetre continuar venent botifarres. I l'assessor voldria que el món fos com ell l'ha dissenyat. I, esclar, no accepta la dissidència que el qüestiona. Per això li molesten les preguntes en general i les preguntes crítiques en particular. I per això la situació excepcional permet surfejar.
I parlant de propaganda... Tretze hores, Òscar Fernández, editor del Catalunya Migdia de Catalunya Ràdio piula això:
O serà una cosa o serà l'altra, no hi ha volta de full. Però no pateixi, sigui el que sigui, els assessors corresponents aconseguiran donar-se la raó a si mateixos. Amb l'inestimable ajut dels que sempre estan disposats a creure's allò que els doni la raó. I això em permet tornar a Colòmbia, on ara hi viu el meu amic Pep, del qual ja li he parlat. ¿Recorda que ahir al seu barri el tema era l'arribada d'un espanyol a qui una nena havia vist retornant després de molt de temps fora i com això havia generat un daltabaix antiespanyol perquè la gent tenia por d'infectar-se? Doncs aquesta tarda he rebut missatge amb la solució al conflicte: “Últimes notícies sobre l'espanyol del barri. A final és colombià. Bé, tampoc del tot. Vaig parlar ahir amb el venedor veneçolà que té una tenda a l'entrada del barri. Em diu que ha estat ‘una falsa alarma’ i que el paio venia d'Itàlia i no d'Espanya, però que ja es va instal·lar al barri fa molt de temps i no ara. Total, que 'el español colombiano' al final era italià. Avui aniré al súper que està al barri del costat i que és un barri d'estrat 1. El meu és 2. Aquí a Colòmbia cada barri està ‘marcat’ per un número que correspon al seu ‘estrat’ social i que va de l’1 al 6. El 6 és el més ric. Depèn dels diners que tinguis, vius en un barri o en un altre i no pots viure en un barri que no et toca”. O sigui, superen el model xinès de control total de la gent! Ai, quan ho sàpiguen! (els xinesos). O Aguado! Quin vídeo més bonic ens pot arribar a fer...
Bé, acaba un dia més, que és un dia menys que falta per al final d'aquest malson. I quan això passi, fins i tot podrem anar a fer el vermut, allò que alguns coneixen com l'aperitiu.
