Posaré com a exemple Fernando Simón, aquell senyor que aviat farà un any surt a explicar la cosa del virus. I el faig servir a ell perquè justament avui està circulant un vídeo que han emès aquest cap de setmana als informatius d'Antena 3 amb manifestacions seves on no n'encerta ni una.

Si faig cas del que hi veig, el senyor Fernando Simón és un impresentable que no en té ni idea de res i hauria d'haver dimitit fa mesos. Ara bé, estic convençut que amb les hores i hores que aquesta persona humana ha xerrat durant tot aquest temps, se'n podria fer un altre de totalment contrari. És a dir, un on ho encertés tot. I ara vostè em dirà: això és possible? Bé, entenc que aquest senyor ha anat explicant les coses en funció de la informació de la qual disposava en cada moment. I no necessàriament la informació que tenia ell ha estat sempre la correcta. O sigui que, imagini la que teníem els altres.

De fet, el que anem sabent ara mateix sobre la famosa soca anglesa, una informació que rebem quan tots (i totes) ja tenim coneixements com per aprovar segon d'epidemiologia, tercer de vacunes i un màster sobre anàlisi de dades, va canviant dia a dia. Hem passat del “no hi ha casos” al “que no ens passi res” i de l'“infecta més però és més suau” al “pot ser que aviat els hospitals estiguin pitjor que al març de l'any passat”. Per tant, com que el criteri d'un servidor de vostè sobre pandèmies i virus és comparable al d'un ficus, si ara em pregunta: “Escolti, senyor ajuntalletres, el senyor Simón és un geni o un impresentable?7”, la meva resposta és: “no en tinc ni idea”. I si em pregunta què crec que passarà li diré que, com afirmava en Carles Flavià, “i jo què sé”. I aquestes respostes cada cop em venen al cap més sovint.

Podria afirmar i afirmo que, en general, cada cop estic més instal·lat en aquest “i jo què sé”. Perquè llegeixo una cosa, me la miro bé, intento entendre-la, quedo absolutament convençut que allò és d'aquella manera i... al cap de cinc minuts llegeixo una cosa que diu justament tot el contrari. Ei, i les dues cent per cent argumentades. Llavors, quina em crec? I no parlo només de la pandèmia, que també. La qüestió és que com que soc ignorant en un munt de coses, cada cop més estic en mans de gent que en tot el que diu hi amaguen un interessos que la majoria de cops desconec i que em fan anar més perdut que un partidari de la fidelitat a La isla de las tentaciones.

He posat l'exemple de Simón perquè uns i altres l’ataquen i el defensen depenent de la samarreta política que duen i no perquè uns cops tingui raó i als altres no. Permanentment, dues realitats oposades que, potser, totes dues tenen sempre una part de veritat i una de mentida i, en conseqüència, de manipulació. Ara bé, quina de les dues és la vertadera? I jo què sé. I li diré més, què coi és la veritat?

Imaginem que la ciència ens permetés arribar a la veritat més pura possible. Una veritat de laboratori sense cap contaminació externa. 100% asèptica. Molt bé, i un cop la sé, m'agradarà conèixer-la? Si resulta que m'ho desmunta tot, voldré creure-me-la o preferiré pensar que la puresa més pura no existeix i buscaré una excusa per posar-la en qüestió? Potser dient que aquell laboratori ha creat una certa puresa per arribar a una certa veritat. La seva.

Com veu, acabo de fotre-li un rotllo força important només per intentar explicar-li les meves immenses dificultats per saber si el que tinc davant dels meus nassos està passant o algú m'està construint un miratge. Que sí, que ja ho sé que això sempre havia estat així, però és que ara ja no els importa que estiguem veint-los la trampa. Perquè saben que no passa res ni res canviarà. Per què? I jo què sé!