Aquest cap de setmana hi ha hagut cues a la frontera d'Andorra. Per entrar-hi. Per què? Doncs perquè s'hi podia anar des de qualsevol punt de Catalunya. I com que s'hi podia anar, la gent hi ha anat. I no precisament pocs. Ni poques. No, han estats uns quants. I unes quantes. Lògic, no? I ara vostè em preguntarà: “¿M'està dient que jo, des de Cubelles (digui-li Calella de Palafrugell, Arnes o Corró de Dalt) podia -i puc- anar a Andorra, a pesar del tancament comarcal?”. I ara jo li respondré: “Efectivament”. I ara li amplio.

En virtut del concepte anomenat “en trànsit” ara mateix qualsevol persona pot anar a Andorra des de qualsevol punt del principat. Per comprar-hi sucre, formatge de bola o una colònia. O a sopar, sense que calgui comprar res. Ah, i no pateixi perquè a la frontera ningú li demanarà cap PCR perquè no és obligatòria. Si passa a França, sí. Una altra cosa és que l'hi demanin. En canvi, en virtut del confinament que regeix actualment, vostè no pot anar al poble del costat del seu, si resulta que pertany a una comarca diferent. Segurament aquestes decisions tenen una explicació, però com que ningú ens l'ha donada, estarem d'acord que és molt complicat entendre-la, oi? Com també és molt difícil entendre com funciona el tema cultural i esportiu.

Una persona d'Esplugues del Llobregat no pot anar al teatre a l'Hospitalet, ciutat amb la que comparteix carrers on els números parells són Baix Llobregat i els senars Barcelonès. Però els de l'Hospitalet si que poden anar a BCN, amb qui també comparteixen carrers que un banda és d'un terme municipal i la del davant és l'altra. En canvi uns pares de Llançà poden acompanyar el seu fill a jugar un partit de petanca a Alcanar (355 km i quatre hores de cotxe). El problema és que, mentre esperen que la criatura acabi l'activitat, potser tenen gana. I entraran a un bar a fotre’s un entrepà. I llavors quedarà totalment desvirtuada la norma del confinament comarcal. I potser això també té una explicació, però com que ningú ens l'ha donada...

I ja que hi som, una qüestió que em neguiteja des del primer dia i que a causa de ser limitadet tampoc l'entenc. És el ja mític certificat d’autorresponsabilitat. Un any després encara no li trobo el sentit. Entenc que la idea és que jo duc un paper que m'he baixat d'un lloc oficial i l’omplo dient que bla, bla i bla. Perfecte. Ara bé, si em paren els Mossos, ¿quina diferència hi ha entre que jo em faci responsable a través d'un paper o que jo em faci igualment responsable de paraula? Imaginem la conversa:

- Mosso (o Mossa): Hola, on va i per què?

- Jo: Vaig amb la meva bombolla aquí present a visitar un familiar malalt que necessita uns medicaments.

- Mosso (o Mossa): Té el certificat d’autoresponsabilitat?

- Jo: No, miri. El que dirà el paper, ja li ho explico jo. De fet ja li ho he explicat dos paràgrafs més amunt. Vaig amb la meva bombolla aquí present a visitar un familiar malalt que necessita uns medicaments.

- Mosso (o Mossa): Molt bé, però ara això mateix m'ho ha de certificar amb un paper que vostè mateix s'ha autosignat i que ha de dir per escrit el que m'acaba de dir expressat en paraules.

No dubto que això té una lògica. El problema és que hem tingut prop de 13 mesos per explicar-la. I no ho hem fet. Però bé, ara que ja sortim del forat, tampoc caldrà i d'aquí dues setmanes ja ni ens en recordarem d'això, oi?