L'escriptor Fernando Palomas va denunciar fa unes quantes setmanes haver estat violat quan tenia vuit anys per Jesús Linares, un mossèn que li donava classes a La Salle de Premià de Mar. Palomas escrivia avui al seu compte de twitter: “Abans d'ahir em van escopir pel carrer. Va ser una senyora. A València. Camí a l'estació. Se'm va acostar, va baixar-se la mascareta i em va preguntar amb un somriure si era Alejandro Palomas. Vaig assentir. Llavors ella va torçar el gest i em va escopir a la cara: “Sou uns mentiders fills de puta”. La piulada té desenes de respostes. Una d'ells diu: “Si t'interessa lluitar contra TOTA la pederàstia no només cal lluitar contra la dels capellans del 1960-80. Les estadístiques ho diuen clar. El % més elevat d'abusos s'ha produït dins de les pròpies famílies. Lluitant contra un 10% del problema mai s'eradicarà el problema”.

O sigui, l'oferta del dia de dos per un incloïa primer condemnar la víctima, criminalitzar-la, faltar-li al respecte i després blanquejar el botxí. Un clàssic. Just el dia que la Fiscalia de Mataró ha emès l'informe que li va demanar el jutjat sobre l'esmentada denuncia. I, sap què diu? Ni s'ho imagina... Són fets anteriors a l'any 1980 i, per tant, s'han de tramitar amb el codi penal vigent abans d'aquesta data. I això vol dir... cas prescrit! Ohhh, ha perdut el cotxe! Vaja, com sempre els passa a les víctimes.

I tot això, el dia que la Conferència Episcopal ha decidit fer el que no havia fet en els seus 56 anys d'història. O sigui, fer veure que li preocupen els casos de pederàstia que practiquen els seus mossèns i anunciar una investigació que anirà a càrrec d'un bufet d'advocats. I ara vostè em preguntarà: “I això, senyor ajuntalletres, no s'ho creu? Segur que serà una comissió que farà neteja”. Doncs miri, voldria penar que sí, però no me'ls crec. Quan una institució, i durant tants anys, ha tapat milers de casos, ha amagat els abusadors i s'ha oblidat de les víctimes, per què ara hauria de canviar de manera de fer? En tot cas, aquí la presumpció és de culpabilitat i són ells els que han de guanyar-se la confiança dels ciutadans.

“Oh, però a França -em comenta ara vostè- es van investigar els abusos de l'església, van aparèixer 330 mil casos i la Conferència Episcopal francesa va demanar perdó a les víctimes”. Bé, a veure, França és un estat laic de veritat on l'església no té el poder que té a Espanya. I això de demanar perdó a les víctimes, sí, s'ha dit molt però no va anar ben bé així. Van demanar perdó per dir que el secret de confessió està “per sobre de les lleis de la República”, que no només no seria ben bé el mateix, sinó que no té res a veure amb cap perdó.

Fins ara tots els casos d'abusos a l'església -TOTS- els ha destapat la premsa i sempre perquè alguna víctima ha reunit prou forces com per denunciar-los. I a partir d'aquí, darrere seu SEMPRE han començat a aparèixer més casos. Sempre! Perquè els depredadors sexuals mai actuen un sol cop. Però mai -MAI- ha aparegut un cas perquè l'hagi denunciat l'església. No ha succeït mai que, en comptes d'enviar el capellà en qüestió a una altra banda a veure si el problema escampava, hagin sortit públicament a fer una denuncia moral, prèvia a la judicial, i a oferir tot el suport, ajut i consol a la víctima. Perquè fa segles que els ha resultat més tapar-ho i que prescrigui.