Tinc una notícia bona i una de dolenta. Quina vol primer? Ah, millor la bona? Cap problema. Va, prepari el confeti! Aquest matí el Tribunal Constitucional (TC) ha anul·lat una part de la llei que permetia els ajuntaments cobrar una plusvàlua per les vendes dels immobles. Perdoni, què em diu? Que, a més de confeti, està llençant-se cava pel cap? Sí, cert, que el TC publiqui una sentència a favor és un fet tan sorprenent com noticiable. La cosa va de que fins ara es donava com a acreditat que entre que tu compraves un actiu immobiliari i el venies, el terreny pujava de valor. I els ajuntaments es cobraven una part d'aquest “guany”. I el que han dit és que no et poden obligar a pagar per una cosa que potser no ha succeït. Sí, l'immoble (inclòs el terreny) pot haver pujat de valor, però pot haver baixat, com va passar durant la darrera crisi del totxo a molts llocs. Per tant no et poden obligar a pagar uns plusvàlua inexistent o no provada. Què, l'alegria li vessa per tots els porus de la seva pell, oi? Normal, perquè tots hem venut -com a mínim- 15 o 20 finques i ara recuperarem el que no ens havien d'haver cobrat. Felicitats!

Ara bé, recorda que li he parlat d'una mala notícia? Doncs resulta que aquest impost era el segon en importància a l'hora de finançar els ajuntaments. Què, ja nota la fortor a cremat, oi? Quan he sentit la bona nova he pensat: “Per on ho pagarem ara això? Què inventaran?”. Perquè aquí sempre que creen una cosa, entitat o organisme que recapta o genera burocràcia, passi el que passi, la cosa, entitat o organisme es queda. Doncs bé, PATAPAM! A la tarda el Ministeri d'Hisenda i Funció Pública ha anunciat que quan la sentència es faci pública “l'analitzarà”. Per fer què? Doncs així com per resumir-ho -i ara si està en dempeus, segui; i si està conduint, pari un momentet  perquè ja veurà com riurà molt- es tracta d'elaborar l'esborrany d'una nova norma que, aquesta sí, garantirà la constitucionalitat de l'impost. Perquè, si estàs cobrant una cosa, per què hauries de renunciar a cobrar-la, oi?

I així arribem a l'autèntica mare dels ous en forma de dues frases: 1/ Tothom ha de complir la llei i 2/ La llei és igual per a tothom, i a les que la realitat de la vida converteix en: 1/ ... tothom, sí, però alguns una miqueta menys i 2/ ... i per alguns la llei és més igual que pels altres. I aquests “alguns” i els altres “altres” no som vostè ni jo, persones humanes que si cometem un petit error en l’IRPF -o el comet el nostre gestor-, al cap de cinc minuts ja tenim una carta certificada d'Hisenda embargant-nos preventivament la quantitat en qüestió. Vostè i jo paguem, paguem i paguem impostos de tota mena i també taxes impúdiques des del punt de vista de la decència intel·lectual. I quan resulta, per un cop a la vida, són inapropiats, els seguim pagant. Per què? Perquè vostè i un servidor no fem lleis. I els que cobren, sí.