Minut i resultat: No hem sortit encara de la segona onada de la COVID i ja estem parlant de com serà la tercera. Vivim en una societat que cada dia és més com som els catalans amb el menjar. De la mateixa manera que quan un grup de compatriotes s'entaula acaba parlant del que es cruspiran al següent àpat i en recorden alguns de passats, la ciutadania i els experts que estem en una onada fruïm especulant sobre com i quan serà la següent. Espectacular.

Cada dia esmorzem amb les dades de contagiats, el rebrot, la corba i el bla, bla, bla. I al final de tot, la xifra de morts. Com de passada. Feia dies que anàvem molt bé, dins la gravetat. I baixaven uns índex que, com que som gent de bona fe, ens els creiem. O ho fem veure. Jo ja li dic que la de contagiats, no, no me la crec. Ni des del primer dia. Perquè és impossible saber-la, a no ser que cada dos dies tota població és faci la prova. I la cosa no va per aquí. I sobre la xifra de morts... doncs miri, tinc dies de tot. I ho repeteixo per enèsima vegada, no perquè hi hagi voluntat d'amagar res, sinó perquè serà impossible saber mai la gent que ha mort directament o indirecta per la COVID.

El que si sabem del cert és que ja no anem tan bé com fa dos dies. Hem passat del “marxin, marxin de pont, però si acaben sortint dimarts o dimecres per evitar les restriccions perimetrals de divendres al matí, recordin que fins dilluns no canviarem de tram i fins aquell dia no es podran moure del terme municipal on vagin. Aaai, dolentots!” a un “QUIEEEEETS! Sisplau, tinguin l'amabilitat de no marxar o marxar, però poc”.

Hem passat de “per Nadal potser els nens comptaran com a animal o cosa” a “el dia de Nadal, facin el favor d'anar a la cuina d'un en un a menjar-s'hi els galets, amb la finestra de la galeria ben oberta, expel·lint els aerosols cap a dins i quan torni al costat dels de la seva bombolla, empaqueti's amb paper film”. I hem passat del “si la R -la famosa R- arriba al 0,90, no passarem de tram ni res” a “estem a 0,89 i pujant els graons de cinc en cinc, però endavant amb els canvis de tram”.

Ja teníem clar que el gener seria complicat perquè pagaríem les conseqüències d'obrir per Nadal. Ara ja en ensumem que ja podem cagar tramussos des de meitat de desembre. I potser també el febrer. Febrer? He escrit febrer? Siiií, aquest fantàstic mes amb les seves fantàstiques eleccions. Bé, o no... O no les eleccions, que el febrer no ha estat suspès. De moment.

I ara apel·len, novament, a la nostra responsabilitat. I nosaltres tornem a dir que nosaltres no som. Perquè  nosaltres ho fem tot bé -a casa i a fora de casa-. I tots els bars i tots els restaurants també ho fan tots molt bé tot, i tots els teatres i cinemes, i els gimnasos, i les perruqueries, i les estètiques, i les escoles i universitats, i els transports públics... Tothom ho fa tot de meravella, però a la que obren una miqueta l'aixeta augmenten els contagis. I això vol dir que algú no ho fa bé. I aquest algú sempre són els altres, que ja està bé hoooome!

Augmenten totes les xifres i a molt pitjor, però nosaltres volem anar de pont. I celebrar els àpats de Nadal exactament igual que cada any. I volem decidir ara què farem, on, com i amb qui. I ja volem saber el menú. Perquè a nosaltres no ens passarà res. Perquè les coses sempre els passen als altres, que no controlen. No com nosaltres, que ho fem tot molt bé. I això és exactament el mateix que pensaven les 15.967 persones que, oficialment, han mort a data d'avui a Catalunya. I, fixi's, ara ja no ho pensen. Ni s'han de preocupar pel que dinaran el dia de Nadal, ni on, ni amb qui.