El rumor circula. Alguns programes de TV estarien negociant entrevistes amb els senyors Manada. I a canvi d'una quantitat de diners que vostè i jo no guanyem en 10 anys dedicats al robatori i l'extorsió global.

De moment, qui està fent un tour que ja voldria Chris Froome és l'advocat dels individus, que va cadena amunt i programa avall. Amb l'actitud aquella del “jo he vingut a parlar del meu llibre”. I sense cap expert en la sentència assegut davant seu per rebatre-li els arguments.

Però esclar, no és el mateix entrevistar el lletrat que busca futurs clients, i de pas els seus cinc minuts de glòria, que entrevistar qualsevol d'aquests cinc exemples que demostren com funciona certa justícia i certa societat.

I aquí venen un munt de preguntes: Cal entrevistar La Manada? Sí? Per fer què? És a dir, què aporten? A part d'audiència i ingressos per a la cadena i per al programa que ho faci. Que aporten ells com a éssers vius que tenen la capacitat d'expressar-se verbalment? ¿Tenen alguna cosa interessant a dir o simplement els donaran una tribuna que aprofitaran per intentar buscar l'absolució de la societat televident?

Perquè, naturalment, els senyors Manada aniran a la TV a parlar bé de si mateixos. Lògic, no? No aniran a dir que anaven per Espanya drogant noies per poder violar-les després... ¿En aquesta tessitura, se'ls ha de permetre fer-ho impunement o hem de dur-los-hi per linxar-los públicament a canvi del caixa-cobri? “Pay per linx”?

¿Una part de la societat necessita l'escarni públic del culpable i l'altra part vol el reconeixement dels pobres nois culpats d'una cosa que va passar perquè és que la noia era una puta i s'ho va passar molt bé?

¿La víctima ha de passar per això, perquè la seva figura sigui arrossegada pel fang del sensacionalisme a la recerca del share? Perquè aquesta és l'altra. Mentre preguntem si cal entrevistar els senyors Manada ningú pregunta com pot afectar això la víctima. Importa més l'audiència que la víctima?

Una part de la societat demana boicot als anunciants dels programes que entrevistin els senyors Manada. Si els programes i els anunciants acaben cedint a la pressió, haurà quedat demostrat definitivament que és més important fer caixa que la víctima. Perquè sense amenaça de boicot no s'haurien plantejat deixar d'entrevistar-los. I la prova és que quan no hi havia cap amenaça la idea era entrevistar-los.  

Parlem dels espectadors? ¿Els interessa el contingut del que diuen els senyors Manada o el que els interessa és la morbositat de veure de prop la bèstia? És aquella fascinació pel “dolent”? L'atracció del mal? Vostè per què veuria l'entrevista?

I ara, pregunta per al periodisme. Entrevistaríem Hitler? Seria una conversa d'un gran valor històric... a través de la qual, per cert, el personatge podria convèncer molta gent de la bondat de les seves idees. I l'entrevistaríem l'any 1943 a Auschwitz, a l'edifici del costat de la cambra de gas a ple funcionament? No, potser millor al despatx de Berlín, que allà no hi feia pudor de cadàver cremat ni feia soroll a horror. I qui diu Hitler diu Stalin, Mussolini, Franco, Pinochet, Stroessner o Videla.

¿Cal entrevistar l'assassí més malvat de la història perquè el que dirà ens pot servir per entendre la seva bogeria o perquè això li dona fama i ressò al periodista. A part d'audiència, ergo diners?

Jo, és que soc un paio molt estrany i no m'interessa gens el que puguin dir aquests 5 individus. I tot l'espectacle mediàtic que els envolta em provoca urticària. I el tema dels calés encara més. Però reconec, com per intentar trobar-hi una cosa positiva, que ha servit per situar les violacions i els abusos al centre del debat. I si això reeduca una part de la societat en el “no és no”, doncs miri...