Alguna cosa ha passat a l'edició d'enguany del programa creat per triar la cançó que representarà TVE al festival d’Eurovisió. Desconec quina és (la cosa, la cançó ja sí), però feia anys que no en sentia a parlar tant. Han estat hores i hores d'informació, que si Rigoberta, que si unes gallegues, que si el feminisme, que si una teta... I a Benidorm! Diversos periodistes lliurats a la causa com si fos un Barça-Madrid o les eleccions americanes i ministres, consellers i polítics diversos parlant-ne a les seves xarxes socials com si fos una qüestió d'estat. I el que més m'ha sorprès ha estat el tractament de la CCMA, o sigui, TV3 i Catalunya Ràdio. La ràdio pública catalana n'ha parlat a bastament als seus programes i la tria de la cançó que representarà Espanya al festival aquest diumenge ha estat un dels titulars del TN migdia. I la sorpresa és perquè es tracta d'un concurs organitzat per una cadena rival, i parlar de la competència no és gens habitual.

He estat preguntant a gent que ha seguit tot el muntatge els motius del seu interès i la majoria m'han explicat que ho han fet perquè els ha entretingut. Bé, sí, després dels dos últims anys de les nostres vides, és normal buscar lleure i coses “lleugeres” com un concurs de cançons. Però, per què ha enganxat precisament aquesta opció i no cap altra? Què ha passat? Quins ingredients ha tingut que l'han convertit en un èxit d'audiència i de comentaris a les xarxes? ¿Som davant d'una obra de laboratori amb ingredients molt pensats o ha estat una casualitat que els organitzadors han sabut aprofitar quan han vist el creixement del fenomen? Eurovisió no m'ha interessat mai gens i és dels espectacles que més m'avorreixen dels que més m'avorreixen. De fet, no he vist mai senceres ni les votacions, però m'interessa molt saber què ha passat enguany. Perquè aquest èxit sobtat i molt per sobre de les expectatives vol dir alguna cosa. Perquè fenòmens així assenyalen una tendència i expressen com respira una part de la societat.

Però aquesta vessant lúdico-festiva va durar fins dissabte a la nit i va esvair-se instants abans de saber quina artista era l'elegida. Perquè un cop sabut el resultat, el debat va passar a l'àmbit de l'acusació de tupinada i de tongo i a la indignació. Que si van menysprear-se els vots dels espectadors, que si el jurat oficial va votar el que ja estava decidit a priori, que si la decisió va ser política... I aquest diumenge al matí em trobo amb el que escrivia l'advocat i productor musical Josep Manuel Silva al seu compte de twitter: “Qui hi ha darrere de Chanel? (que és la cantant guanyadora del concurs de selecció). Doncs un productor americà de Chicago que ha treballat amb Madonna, Black Eyed Peas o Britney Spears. També Leroy Sanchez que va compondre "Me Quedaré" cançó que va representar Espanya a Eurovisió amb Blas Cantó i… Maggie Szabo, una cantant i compositora canadenca de soul i pop. Així funciona aquest negoci. Channel no és autora de la seva cançó. És un bon producte pensat per a #Eurovision2022. Els que guanyen diners de veritat a Eurovisió són els autors de les cançons, per drets d'autor. Per això no han anat ni Rigo (Rigoberta Bandini) ni les gallegues (el grup Tanxugueiras), autores de les cançons. Va així. I sé molt bé com funciona. El que és important no és guanyar sinó generar drets per als autors. La decisió del jurat no és gratuïta quan els espectadors apostaven clarament per les gallegues o la catalana. Sempre és el mateix. En fi, res és casualitat”.

I seguidament llegeixo la peça que publicava l'Arnau Vila a ELNACIONAL on explicava que la guanyadora, Chanel -i amb arrels catalanes-, és molt amiga d'una de les membres del jurat. O sigui, que al final ja ho tenim tot: espectacle, rivalitat, polèmica, injustícia i el descobriment de que l'entreteniment també és un negoci que respon a interessos econòmics de qui manega el xou. Vaja, vaja, doncs miri, no ho hauria dit mai...