Oh, quina sorpresa més sorpresiva. I inesperada. La justícia ha retirat el tercer grau a l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, i a l’exconsellera Dolors Bassa. Com anteriorment va fer-ho amb els presos polítics que són a Lledoners. O sigui que elles, també, van a l'apartat de “coses mai vistes i que ens punxen i no ens treuen sang”.

I ara vostè em dirà: “He sentit juristes dient que, per la pena a la qual van ser condemnats i la que han complert, és el que toca”. Sí esclar, si no fos perquè la llei és com la plastilina. I, com vostè sap, una de les grans virtuts de la plastilina és que pot ser modelada a gust. I si no, que ho preguntin a persones que han estat involucrades en altres casos i que van veure's afavorides per la simple, però transcendent, circumstància consistent en el fet que jugaven a l’altre equip. Perquè això va del fet que, depenent amb qui vas, amb la plastilina et fan un barrot o una llima. Sobretot quan jugues amb els que arbitren.

La decisió d'avui és com la pel·lícula aquella on l'imperi contraatacava. Un avís? Sí. Però també alguna cosa més. I no menys important. És dir-los directament als afectats “anirem per vosaltres fins al final”. I als de la seva corda, enviar-los un missatge: “Mentre seguiu votant el que no toca, això anirà així. O sigui que aneu fent, que ja us ho anireu trobant. I en tots els formats”. I no, la solució perquè això no sigui així no és asseure's en cap taula amb cap govern. I en aquest paquet del “miri, no cal” també hi va inclòs el govern més progressista de la història. Perquè, asseure's per parlar de què? Ah sí, dels indults. I de l'amnistia. I del canvi de la llei. I de mecànica quàntica. I del llibre 100 receptes amb bacallà. I quan resulti que ens encallem al punt 1, el dedicat a decidir el punt de sal del bacallà, què?

I la culpa no és dels governs que s'asseuen a la Moncloa per acabar discutint sobre les vegades que cal canviar l'aigua i si es millor posar el bacallà a la nevera o a fora. Els circumstancials inquilins no hi pinten res, en aquesta història. Això és un tema d'Estat. I l'Estat no fa ostatges. En aquest cas menys. Des de fa segles. És una màquina de segar que va passant i ho deixa tot ben retalladet. I la gespa que molestava, queda triturada en un cabàs.

Recorda allò de Rajoy quan li preguntaven si permetria l’1-O? Al principi sempre deia: “Es que no puedo”. Sinceritat total i absoluta. Algú li devia dir que ho vestís una miqueta millor i un bon dia va afegir: “No puedo, ni quiero”. I llavors sí. És que dels asseguts al consell de ministres, per no manar no mana ni el ministre de l'Interior al seu propi departament. Un ministre, per cert, més dels ”seus” impossible. Tal com demostra el seu full de serveis anterior a l'arribada al departament. Si Grande-Marlaska no pot fer fora del seu càrrec ni un Pérez de los Cobos pel que ell considera que va ser una deslleialtat, com carai ha de tramitar una amnistia o un indult? O res. I si ho acabés fent algun dia, no serà perquè ell ho decideixi, sinó perquè l'hi permeten. Qui? Doncs els de l'imperi.