Sí, sí, són realment boniques i entranyables aquestes imatges d'una Barcelona idíl·lica on els nens juguen en espais guanyats als cotxes i la ciutadania frueix del plaer dels carrils bici arrencats als aparcaments dels cotxes fastigosos i perversos. Són precioses i està molt bé que les ciutats pensin en els nens i en els que opten per moure's fent salut i sense contaminar. Ara bé, en ciutats com BCN, que tendeixen a tenir una població cada cop més envellida, qui pensa en la gent gran? Li explico el periple habitual d'una persona de 80 anys llargs amb dificultats de mobilitat, que ha d'anar al metge i a qui un familiar l'acompanya en el seu vehicle particular, allò que anomenem cotxe. Perquè estem d'acord que en bici, patinet o moto una persona de 90 anys no hi anirà, oi?

Una possibilitat és passar-la a recollir per un d'aquests carrers que ara són d'un sol carril perquè la resta de l'espai que abans era per circular ara està ocupat per fantàstics bancs i no menys meravellosos blocs de ciment. Impossible encotxar-los allà, en una maniobra de fins a 8 o 9 minuts i, per tant, generar un embús que pot arribar a Vilamur. No el carrer sinó el poble, físicament situat.

L'altra possibilitat és un carrer amb carril bici a l'esquerra i carril bus a la dreta. Aquí, si ja seria complicat encotxar i desencotxar a Kilian Jornet, que està prou en forma com per poder esquivar per una banda 43 bicis, 79 patinets i 31 ginys que es desplacen amb rodes i dels quals mai en sabrem els noms, i per l'altra banda 19 taxis i 8 busos, imagini una persona amb mobilitat reduïda. Seria com si sis miures cacessin un guiri australià al carrer Estafeta als Sanfermins.  

Total, que com ni en un model de carrer ni en un altre és possible la maniobra, fem-la al xamfrà. El xamfrà? He dit el xamfrà? Quan no hi ha una estació del bicing hi ha carrils bici amb diverses andròmines de protecció, parades de taxis, furgonetes que no paren d'arribar i marxar (lògic), aparcaments de motos, llocs per deixar-hi lligades les bicicletes particulars, etc... De la mateixa manera que ara ja cal anar als museus per veure-hi una cabina telefònica, aviat també els visitarem per contemplar-hi com era un xamfrà normal de l'Eixample de BCN.

Però va, optimisme, i suposem que sí, que després del miracle dels pans i els peixos també és possible trobar un xamfrà normal, dels de tota la vida, i amb prou espai com per deixar-hi un moment el cotxe en doble fila, cosa que és il·legal i per tant motiu de sanció. Vas a mig carrer a buscar el passatge i... com accedeixen després al cotxe? Als xamfrans on no hi trobes res de tot el citat anteriorment o bé hi ha contenidors, o bé terrasses de bar amb uns monstres grocs de ciment, o bé de tot el que vostè pugui imaginar. ¿Com arriba una persona que va amb caminador o amb cadira de rodes a la zona d'asfalt de les cantonades on és possible deixar-hi un moment un cotxe? Dic sense jugar-s'hi la vida, eh. Volant? Ah, per cert, si en comptes de cotxe particular optes pel taxi, el problema és el mateix.

Bé, hem fet màgia, un embús de nassos, o hem esquivat tota mena de vehicles, incloses desenes de patinets que es pensen que participen en una cursa de motoGP i arribem al CAP. O a l'hospital, al centre mèdic, al de diagnosi, a l'entitat prestadora del servei sanitari corresponent o on carai toqui anar. I a la porta mai (MAI) hi ha espai per desencotxar. O sigui, allà hi repetim el problema ja explicat. ¿Tant costaria que als centres on hi va majoritàriament gent gran, malalts, o gent amb crosses, hi hagués un petit espai per poder deixar un moment el cotxe o el taxi i que la gent gran (i la no tan grans) poguessin baixar del vehicle?  

Està molt bé pensar ciutats per a nens i per a ciclistes, però a les ciutats cada cop hi haurà menys nens i més gent gran que viurà més anys, que cada cop anirà més al metge i per qui cada cop serà més complicat desplaçar-se. I m'he centrat en BCN, però això mateix succeeix en qualsevol altra ciutat i fins i tot en pobles on més o menys tot té una mida més “humana”. I el pitjor és que tinc la sensació que ningú pensa en la gent gran perquè “no ven marca de ciutat”. Sembla que un carril bici doni prestigi, transmeti preocupació pel medi ambient i vulgui dir que hi ha un projecte de futur, però pensar en una persona de 90 anys amb dificultats per moure's sigui pensar en algú que ja està marxant i, escolti, que s'espavili i que molesti el menys possible.

Encara que fos per egoisme, de tant en tant hauríem de pensar en els vells, perquè tots aspirem a ser-ho. I sí, ha de ser compatible un espai ple de bancs i blocs de ciment amb una ciutat per a vells.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat