Nova enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió. I de seguida tothom ha anat a mirar el que mirem sempre: Ara hi ha més o menys indepes que fa un temps? Ai, quins nervis! Vostè què creu, eh? Doncs bé, ara faré com els programes aquells de TV i de ràdio, inclosos els informatius, que diuen allò de... “després de la publicitat arriba la cosa bona” i, com que aquí no tinc publicitat, la resposta vindrà després d'una informació consistent en el resultat de l'enquesta, però no des del punt de vista del percentatge de respostes a certes preguntes sinó de com un dia apareixen uns números i un altre dia uns altres.

Resulta que quan dijous van fer públics els resultats, van aparèixer unes xifres. I divendres unes altres. Van dir que era una “correcció”. I això és un gran avenç. Fins ara les enquestes te les feies venir bé per sostenir el teu pensament, però calia interpretar-les una miqueta. Vaja, que era necessari l'esforç de manipular-les. Ara és més senzill. Que pel teu discurs va millor dijous? Doncs agafes els números de dijous. Millor els de divendres, endavant! I això està molt bé, perquè ara ja no cal “interpretar”.

De totes les opcions possibles que tenia per resumir les dades, que podrien ser destacar quanta gent vol la independència i quanta no o quanta vol o no un referèndum, he triat la que destaca que la independència és la forma d'organització política preferida dels catalans però amb el percentatge de suport més baix des de l'any 2012. Li sembla bé que ho hagi fet així? No? Vaja! Res, doncs triï la seva. Cap problema! Només faltaria! Mentre, si m'ho permet, li desenvolupo la cosa. Un 33% dels catalans vol que siguem un Estat independent, un 32,7% prefereix una autonomia, un 20,8% un estat federal i un 7,3% aboliria l'autonomia i convertiria Catalunya en una regió. Doncs bé, ara que ja tenim les xifres de les xifres, anem a la subxifra de la xifra que és la que diu que som davant del moment amb menys suport cap a l'independentisme des de l'any 2012. I ara vostè exclamarà: “Ah sí? Carai, quina sorpresa més sorpresiva! No m'ho hauria imaginat pas mai!”. I és lògic.

¿Com és possible que el resultat sigui aquest si quan mires la relació entre els tres partits indepes amb representació parlamentària, la translació a imatges que et ve al cap són aquelles parelles que cada un dels seus membres (o membresses) està en una part de la platja i corren a càmera alentida l'un cap a l'altre... i just al moment de trobar-se es fan -mútuament- un Putin a Ucraïna? ¿Com pot ser que encara quedin un 33% d’indepes amb la quantitat de punyalades que es claven els seus partits en públic i quan ja no poden enfonsar-se més la navalla, treuen espases, punyals, ganivets, tisores, bisturís, cúters, obrecartes i llavors comencen a fer-se mal de debò. Però si s’han vist escamots dels partits A i B anant a la seu C (i viceversa entre tots ells: B i C a l’A i C i A al B), a posar pica-pica al paper de WC perquè quan l'enemic el faci servir li provoqui un efecte posterior molt superior al de menjar-se una truita de xili, wasabi, bitxo, harissa i massala de curri acompanyada de tabasco per sucar...

Si amb el panorama existent, amb la sensació de derrota per KO i l'absència d'un projecte futur conjunt el resultat és aquest, imagini's anant bé! Però és que potser aquests números ho expliquen tot. Els partits indepes fan el possible perquè la gent deixi de ser-ho ja que si no tot seria massa fàcil. I als catalans no ens agrada guanyar per golejada ni en un pim-pam. Perquè som tan discrets... Vaja, que ens matem entre nosaltres perquè no volem abusar en la victòria contra els altres. Som tan generosos!