Ironies de la vida. A uns 500 metres en línia recta de la nau industrial que fa 24 hores va incendiar-se al barri del Gorg de Badalona hi té la seu Open Arms. I allà, al port de la ciutat, hi descansen els vaixells quan no són al mig de la Mediterrània salvant vides. Vagi vostè a saber si algun dels rescatats en alguna de les missions al mig del no res, geogràfic i humà, ahir era en aquella nau situada una miqueta més amunt, terra endins.

Milers de persones es juguen la vida cada any a la recerca d'una vida. Ni sabem quants la perden pel camí perquè al món hi ha milions de persones que no són. Ni tant sols són una trista ombra. I quan no ets, el dia que deixes de ser-hi, ningú et troba a faltar. Com es pot trobar a faltar a qui no existeix?

Ahir, quan la nau cremava, se'm va acostar un xicot. Jo estava fora del perímetre de seguretat amb el braçalet de premsa. Ell estava més enrere en una zona de  descampats. Totalment a les fosques. Intentant veure alguna cosa a través dels edificis. I només veia el fum negre i ensumava el plàstic cremat que omplia el cel. Se'l notava nerviós i no s'atrevia a acostar-se més al lloc que, a 20 metres dels seus nassos, oferia un desplegament de llums de tots els colors, gent amb uniformes diversos i uns focus potentíssims que aconseguien que a la zona semblés que era de dia.

M'hi vaig acostar i li vaig preguntar si ell vivia a la nau incendiada. Em va dir que ja no, que ara s'estava en un altre lloc. Em va demanar si hi havia morts. Li vaig explicar que en aquell moment no se sabia gaire cosa, però que qui no hagués fugit al moment inicial no tenia cap possibilitat de sobreviure. Em va mirar durant uns segons amb cara de processar el que li havia dit i de seguida va tornar a mirar el fum. Fixament. Quan vaig intentar animar-lo dient-li que segur que els seus amics s'haurien salvat, va desaparèixer. Com una ombra. Com m'han explicat que desapareixen els cossos al mig del mar després d'un naufragi, sense que puguis fer res per rescatar-los.

De vegades passen anys entre que algú que decideix deixar-ho tot surt d'un poble remot situat vagi vostè a saber on i la somniada Europa. O els EUA. I després de superar de tot, i més, resulta que el seu futur és ser una ombra en una nau abandonada. Situada en una zona que algun dia fou industrial i que ara espera poder convertir-se en la il·lusió de milers de famílies de classe mitjana que ocuparan els milers de nous habitatges que s’hi construiran i pels quals pagaran a partir dels 400 mil euros l'entresòl interior, visiti el nostre pis mostra.

Ombres condemnades a buscar-se la vida per sobreviure. I això inclou fer el que vostè imagina. Però, és que, què vol que facin? I no els excuso, descric la realitat. Perquè sense identitat no ets. I això inclou no poder treballar, per molt que algú et vulgui contractar. Ni estudiar per poder tenir un ofici que et permeti trobar una feina, tenir diners i comprar temps per estudiar una carrera. Per exemple. I algun dia poder anar a visitar el pis mostra amb la teva família. I poder comprar-lo.

Fer milers de quilòmetres a la recerca d'un futur i acabar en una nau abandonada on fa 13 anys hi viuen persones que no poden viure enlloc més. Tretze anys durant els quals a Badalona hi han governat tots els partits, menys Ciutadans. TOTS. O bé tenint alcalde o bé donant-li suport amb pactes de govern. Tretze anys en que ningú ha solucionat res. Perquè el problema no és de Badalona. Ni de Catalunya. Ni d'Espanya. Ni tant sols d'Europa. És el nord construint murs per evitar que el sud “l'envaeixi”. I és cada mur construït pel nord amb el sud saltant-se’l. Perquè la desesperació és imparable. I quan el sud se li instal·la al nord a la porta de casa, el nord fa veure que no veu res. I ignora. Perquè es pensa que així el sud no vindrà. I, sobretot, perquè el sud no és. El sud no té nom. És una ombra. En una nau industrial abandonada de Badalona i al mig de la Mediterrània.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat