Ha passat molt ràpid. I han passat moltes coses. Total, que un any després dels atemptats i posteriors fets de BCN i Cambrils el sentiment és de no creure's encara tot allò i de no haver-ho paït.
Sí, avui és dia per recordar les víctimes i donar suport i escalf als seus familiars. Però aquestes efemèrides que conviden a la reflexió i a l'anàlisi sempre acaben anant a petar a la lamentable baralla política. Aquella imatge de tots reclamant unitat mentre es van fotent puntades per sota la taula. Allò d'estar polititzant tant com es pot un acte que hauria de ser d'homenatge i a la vegada reclamant que l'acte no es polititzi. Passa amb els atemptats que avui recordem com va passar amb els de l'11M. I, tristament, sempre passarà.
Hi pensava ahir al matí quan, després de passar per l'ajuntament a recollir l'acreditació, vaig anar a fer un tomb per la Rambla. Feia un any menys dos dies que no hi havia tornat. Des del passat 19 d'agost per la nit.
Aquella nit vaig decidir anar a comprovar amb els meus propis ulls que allò havia passat. Perquè no era possible una barbaritat com aquella a la meva Rambla, al passeig on de jove anava a respirar-hi llibertat. La Rambla dels “Goles, ha salido goles”. La de les cadires de pagament a Canaletes. La d’Ocaña i Nazario i la del pistoler, la primera estàtua humana en moviment que mai va saber que era una estàtua humana en moviment. La que duia als temples dels discos, Castelló i Gay & Company pels nous i d'importació y Queraltó pels de segona mà. La dels quioscos que tenien diaris i revistes de fora. La que et transportava a aquella canalla Plaça Real d'una Barcelona gris, molt gris. La que cada dissabte vivia una mani del PCE (I) que, deien, sempre acabava amb els secretes repartint sobres de diners entre els infiltrats. Aquella Rambla del meu passat ara era un plató de la barbàrie globalitzada. Terrible.
I avui feia un any de tot allò.
I avui a les 7.55 del matí he vist la famosa pancarta de crítica al Rei situada a la zona muntanya de la Plaça Catalunya, a l'edifici on tota la vida hi havien estat situats els estudis de ràdio Miramar. Al costat de l'edifici on tota la vida hi havia hagut els estudis de Ràdio 4 i RNE a Catalunya.
I avui a les 8.01 he entrat a l'àrea de premsa de l'acte. I dos membres de seguretat de Casa Real m’han regirat la bossa. Han mirat i han remirat i han palpat molt el fons però sense obrir una cremallera exterior. Quan els he preguntat el motiu, la resposta ha estat: “no, palpando ya vemos si hay lo que buscamos”. I m'he quedat sense saber què buscaven.
I avui a un quart de nou, a la Boqueria acabaven de muntar les parades. He aprofitat per esmorzar a can Quim. Darrera de la barra, set persones feinejaven. Dues tallant xampinyons. Un altre preparava una safata de bolets variats. A aquella hora érem 6 “guiris” i un servidor.
He aprofitat per parlar amb en Pere de Cal Neguit, pagès del Baix Llobregat i una institució al mercat. Avui feia festa. De la parada, però no de la seva opinió: “la Rambla ja no pertany als Barcelonins. Només ho salvem una mica els quatre romàntics que quedem, però som com el poble d’Asterix al mig de l'imperi romà.
I avui a les 8.40, al costat del mosaic d’en Joan Miró, la grua s'enduia les dues últimes motos de l'aparcament en bateria situat al pla de l'ós. El carrer havia de quedar net perquè a dos quarts de 10 hi havia l'ofrena floral de les víctimes i els familiars. Aquí no hi havia escorcolls. De fet les mesures de seguretat a l'accés a la zona de premsa eren... diguem-ne relaxades?
I avui a les 9.01 ha arribat un treballador de can Navarro, la floristeria que mai tanca, amb un rectangle de flors i buscant el lloc on deixar-les. Ningú ha sabut dir-li què fer-ne i ha marxat Rambla amunt.
I avui a les 9.12, a la cruïlla entre la Rambla i el carrer Ferran, la Guàrdia Urbana i els Mossos de gala es preparaven per fer els honors de la cerimònia. I eren justament allà perquè aquella era la porta d'entrada a l'ofrena floral oficial. Per tant, l'accés a la part central del passeig estava totalment protegit amb tanques. I per molta policia. I allà al mig, aliè a tot, un quiosc oferint uns productes inabastables pels seus inexistents clients.
I avui a les 9.31, gràcies a una conversa entre protocol de l'Ajuntament, un Mosso i els participants a l'ofrena he sabut que “Potser no hi haurà flors per tots els nens”. Els nens, per cert, participen al programa Baobab de l'Ajuntament de BCN i eren dos per cada barri de la ciutat.
I avui a les 9.50, des de baix de tot del carrer Ferran es veia com la comitiva oficial, encapçalada per una furgona de Mossos, començava a baixar des de la Plaça Sant Jaume. I com just quan han arribat a la Rambla, una senyora de mitjana edat que caminava amb bastó no ha pogut continuar per culpa de l'emoció. La sostenien entre 3 persones que duen emmarcada una foto d'un nen d'uns 4 anys. Una dona del meu costat ha exclamat: quin drama!
I avui a les 10.05, la Rambla ha estat en silenci. Només trencat pels aplaudiments de la gent quan els familiars han arribat a l'espai habilitat per l'acte, on no hi ha hagut parlaments i on no hi era el Rei.
I avui a les 10.14, ha marxat el primer autobús urbà de BCN per fer el trajecte entre el pla de l'ós i la Plaça Catalunya, on estava previst fer-hi l'acte oficial. Hi anaven les víctimes i els familiars. Ha circulat només uns metres i la part posterior s'ha aturat just davant meu. Un dels finestrals ha quedat a tocar meu i hi he pogut veure diverses persones plorant al seu interior. Un càmera s'ha amorrat al vidre per gravar imatges. Una de les dones ha fet una ganyota de rebuig i s'ha tapat la cara amb una bossa de paper d'aquestes que donen a les botigues de roba.
I avui a les 10.25, al segon bus han passat les autoritats i jo he decidit no esperar el de la premsa, que era el tercer, i pujar xino-xano. A la Rambla era un dia normal. Centenars de turistes es deixaven la memòria del mòbil fent fotos de tot i la Boqueria ja estava plena de cliients àvids de prendre un suc de fruites.
I avui a les 10.33 ja era a la zona de premsa de l'acte institucional. Avui l'escenari estava, per entendre'ns, a la zona de El Corte Inglés i a nosaltres ens han situat fora de la rodona central, sota els arbres. Però aquest cop, a diferència d'altres cops, no hi havia centenars de coloms buidant els seus budells a sobre dels nostres caps. Tot i així, algun periodista ha acabat rebent.
Sense poder accedir a la zona del públic en general, hem seguit la cosa a través de dos monitors. I ha estat des d'allà que de lluny hem sentit alguns crits de “Viva el Rey”. Qui els proferia? Doncs un parell de grups de persones amb banderes espanyoles, algunes de les quals duien penjades unes targetes on hi havia escrit “servei d'ordre”.
I amb una miqueta de retard ha començat l'acte, presentat per Gemma Nierga. I mentre es llegia un text en diversos idiomes, el famós helicòpter sobrevolava la plaça. Després, un cor de nens, acompanyats d'un piano i un contrabaix, han cantat “Over the rainbow”, “Imagine”, l’Hallelujah i “Qualsevol nit pot sortir el sol”
I avui a les 11.12 s'ha acabat l'acte. I en un lateral de la zona de premsa hi han fet declaracions Albert Rivera i Inés Arrimadas (Ciutadans), Rafael Simancas i Jaume Collboni (PSOE i PSC) i Pablo Casado i Xavier García Albiol (PP). I quan Casado ha sortit de la zona, una senyora que era fora del perímetre li ha cridat “tienes mi voto. A ver si echas a Sánchez”.
I avui a les 11.43, grups minoritaris s'han escridassat a la zona del carrer Pelai. Eren 10. Fent molt de soroll, però 10. Potser 15. El dia que feia un any dels atemptats de BCN i Cambrils. El dia que només haurien de ser protagonistes les víctimes i els seus familiars.