Ara fa just un any jo estava assegut aquí mateix, en aquesta mateixa pedra, observant aquest mateix mar, i una lleu brisa, exactament com aquesta, m’acaronava l’expressió relaxada. I els cabells. I allà, a l’horitzó, hi vaig veure una posta de sol molt semblant a la d’avui.

Ara fa just un any, jo era en aquest mateix paisatge que no ha canviat, però res és igual. Feia poc havíem trencat, per fi, amb Unió. Jo era president de la Generalitat i estàvem a punt de celebrar unes eleccions en les que havia aconseguit el que semblava impossible: una llista única.

Un any més tard, Unió està desapareguda, jo ja no sóc president, Convergència ja no existeix, l’herència que jo volia deixar no és com jo creia que seria i el nou partit s’ha instal·lat en una nova seu. Per haver passat només un any, no està malament, no troba? 

Un any després, Menorca continua igual, però el món ha canviat. Sobretot el meu, que és el que més m’importa i m’afecta, oi? Jo ara, políticament parlant, sóc un ex. Encara em costa dir-ho, però ho sóc. Jo ara, des del punt de vist polític ja tinc més passat que futur. Vaig baixar un momentet del tren i ara ja no hi ha qui l’atrapi. Tot corre massa. Sobretot els trens de la història. I la gent oblida ràpid. Avui sembles totalment imprescindible i demà ja ets una biografia.

Jo, ara mateix, a l’espera de resituar-me definitivament, només tinc clara una cosa: sóc avi. D’unes bessones. Com no podria ser d’altra manera, esclar. Un nét no era suficient. En aquesta cursa de velocitat on tot passa d’una manera molt intensa, una bessonada era el més normal. I encara com no van aparèixer trigèmins...

 

 

Ara fa just un any, jo encara no havia fet el pas al costat. Aquell gest que va evitar unes eleccions que no ens haguessin anat bé. Ni al Procés, ni al meu partit. Per això vaig apartar-me. Va ser el més assenyat. S’imagina que hagués convocat eleccions? Junts pel Sí no s’hauria repetit, en Junqueras seria president amb... què, 30-35 diputats? Nosaltres, amb vagi vostè a saber quin cap de llista, en tindríem... què, 25-30? La CUP, com a molt, hauria repetit resultat... O sigui, hauria quedat més o menys tot igual, però pitjor. Pel país i per Convergència. Els partidaris del Procés podríem haver perdut la majoria parlamentària i nosaltres, els convergents, hauríem fet una renovació sense líder, amb una gran lluita interna, amb les bases més emprenyades que ara i com a segon partit del sobiranisme. S’ho imagina? Un desastre.

Cada cop estic més convençut que vaig fer el millor. Va ser dolorós, però va ser el millor. Ara jo sempre podré dir que em vaig sacrificar per no empitjorar les coses i, miri, al menys això reconforta a llarg termini. Sí, perquè a tots ens agrada que la història ens jutgi favorablement. I si no que li preguntin al president Pujol, oi?

 

 

Ara bé, reconeguem-ho: jo vaig tenir molta mala sort. Bé, i també és cert que aquest país nostre és ben curiós. En Rajoy, per exemple, no només no va fer cap pas al costat sinó que va convocar unes segones eleccions, precisament perquè no es va voler apartar, i va el paio i les guanya per encara més diferència que les anteriors. I si ara per Nadal convoqués les terceres eleccions, seguiria guanyant i llavors potser per majoria absoluta.

I això és injust, escolti. Jo vull tenir el seu electorat i no aquest nostre que no ha valorat l’esforç que vaig fer i que no els hagués costat res d’agrair-me. I, sap el pitjor? Rajoy continua governant, al menys en funcions, gràcies a nosaltres. Sense sobiranisme hi hauria hagut pacte d’esquerres i ara Rajoy estaria a casa seva veient els JJOO. Vaja, com està fent ara mateix, però compartint amb mi això de ser un ex.

Juraré que no ho he dit, però veient això, de vegades em vénen ganes de ser espanyol. I ara, si em permet, és hora de donar el berenar als bessons...