Doncs ja sabem on és. Emèrit I resideix en una bonica localitat sense especificar d'un dels set Emirats Àrabs Units que, ai las, resulta que no tenen tractat d'extradició amb Suïssa. Cap d'ells. Quines coses més casuals succeïxen a les boniques contrades petrolieres, oi?

Total, que l'amic especial de Corinna se'ns en ha anat a viure a una dictadura on no hi ha eleccions, ni partits polítics, ni els treballadors tenen cap dret. Un llogarret situat al mig del desert on als que roben ja no els tallen la mà, una gran notícia per a les extremitats superiors del marit de Sofia de Grècia, però on encara ara els drets de les dones estan a l'alçada del lloc on hi han instal·lat el llogarret. O sigui, al no res. I, sobretot, un lloc on és delicte mantenir relacions sexuals fora del matrimoni. Esperem i desitgem que la justícia d'allà sigui tan generosa amb Emèrit I com ho és l'espanyola i no li apliquin aquest precepte, perquè si no, patirem.

Doncs bé, per celebrar que Emèrit I l’Abdicador, 1/ ha fugit d'Espanya sense avisar, 2/ sense dir per què, 3/ després de ser acusat de cobrar diverses comissions multimilionàries, 3/ que va ingressar en comptes particulars situats en paradisos fiscals, 4/ de fer negocis privats mentre representava Espanya pel món, 5/ i de malmetre la imatge pública de la institució reial fins a límits negatius mai vistos, ha aparegut l'exèrcit de Pancho Villa. Però el del seu besavi (el de Pancho Villa). I és així com una setantena d’exministres, expresidents autonòmics i antics alts càrrecs, han sortit del sarcòfag per subscriure un manifest on defensen la seva presumpció d'innocència (la de l'Emèrit), recorden que sota el seu regnat Espanya (VIVA!) va viure “l'etapa històrica més fructífera que ha conegut en l'època contemporània” i defensen que “si les seves accions poguessin ser mereixedores de reprovació, ho decidiran els tribunals de justícia. Però mai no es podrà esborrar la tasca del rei Joan Carles en benefici de la democràcia i de la nació, sota pena d'una ingratitud social que res de bo no presagiaria del conjunt de la societat espanyola”.

Vull aturar-me en aquestes afirmacions, però com que el més interessant dels manifestos és saber qui els signa, primer li faig una llista amb els noms més representatius de la cosa seva. Bàsicament són gent d’aquella UCD que va existir quan el PP votava “no” a la Constitució i Aznar demanava abstenir-se al referèndum de la Carta Magna i d'un PSOE i un PP localitzats a la part baixa de la sima d’Atapuerca. Estem parlant d’Alfonso Guerra, Esperanza Aguirre, Matilde Fernández, Rodolfo Martín Villa, Marcelino Oreja, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Cristina Alberdi, Ana de Palacio, José Rodríguez de la Borbolla o José Ignacio Wert. I ara anem als arguments expressats per aquests senyors i aquestes senyores.

Sobre la presumpció d'innocència, servidor l'hi concedeix tota. I més. Però qui ha marxat ha estat Joan Carles i és ell qui ens ha d'explicar per què ho ha fet sense dir res. I per què ha fugit d'Espanya si la justícia espanyola no li pot fer res perquè la seva figura és inviolable. I ja posats, ha explicar-nos per què, curiosament, fuig a un estat sense tractat d'extradició amb el país que sí que l'investiga.

Sobre això de l'etapa més fructífera estem com en allò que Hitler va fer moltes autopistes i Franco pantans i la Seguretat Social. I no comparo trajectòries, tot i que un dels dos citats va ser qui el va elegir com a successor. A l'Emèrit. I “etapa més fructífera” comparada amb què? ¿Etapa fructífera és que tots els països del món amb dictadures han passat comptes amb la seva història... menys Espanya, on encara hi ha milers de persones que no se sap on van ser llançades després de ser assassinades i on els nets dels que van disparar ocupen càrrecs claus a l'Estat?

Tothom té dret a justificar-se per haver participat en la festa i haver callat, però ho trobo massa descarat. Fins i tot per als personatges que signen. Sobretot en un any 2020, quan Espanya com a Estat està en fallida perquè es desfan com un bolado la monarquia, la justícia, els cossos de seguretat, unes institucions corruptes, els puntals de l'economia i la imatge internacional.

Posats a fer manifestos, estaria bé un demanant perdó per havernos dut on som.