L'Espanyol és un equip “petit”. I pobre. I la gran ironia és que per sobreviure va haver de vendre's l'ànima, com abans s'havia venut les arrels.

Total, que de ser un equip que jugava al barri de Sarrià de BCN i amb presidents d'aquí que anaven fent el que podien (uns més que altres), va passar a ser un club que per no ser no és ni Cornellà ni de El Prat i governat per un senyor que en no té ni idea de futbol, que desconeix el país i la gent i per tant desconeix qui li pot gestionar el club amb garanties (tant professionals com econòmiques) i que viu a milers de quilòmetres d'aquí.

Els equips “petits” com l'Espanyol només sobreviuen (i sobreviuran) si tenen ànima, si estan arrelats a una ciutat, si tenen un projecte que pertany a un lloc. El futbol és un negoci, sí. Un gran negoci. Però ho és només per uns quants clubs europeus que són marques mundials. Dos o tres per país. La resta han d'aspirar a anar sobrevivint gràcies a que són un sentiment de la gent i tenen una massa social arrelada que li dona sentit al projecte. Sense això, baixar a segona és només un primer pas, que si no es corregeix, condueix a l'abisme.

Als pericos, sobretot als que a pesar de ser-ho són amics meus, una pregunta: què passaria si l'actual propietari decidís marxar per culpa de la crisi econòmica mundial o perquè la joguina ja no l'entreté? Hi ha futur?

I pel que fa al Barça, ara hem descobert quin és l'actual criteri a l'hora de comprar i vendre jugadors. Fins ara havíem vist fixatges molt estranys de jugadors molt estranys pels quals es pagaven uns preus molt estranys. ¿Recordem, per exemple, el cas de Geovanni Deiberson? Un personatge que Chus Pereda va aconseguir fitxar per 12 milions d'euros i pel qual el Barça en va acabar pagant 18. Pereda va explicar que quan es va interessar per aquesta considerable diferència de preu, el llavors director esportiu, Anton Parera, li va dir: “Chusin, el precio lo pongo yo”.

Doncs bé, ara es compren i es venen jugadors no perquè interessi el que poden aportar sinó... per poder quadrar els comptes!!! SEN-SA-CI-O-NAL! És el que ha succeït amb Arthur, que ha passat de ser “el nou Xavi” a formar part d'un bescanvi comercial amb un altre jugador de la Juve, un tal Pjanic, que no ve per jugar a futbol sinó per poder fer economia creativa. Els clubs han de tenir ànima, efectivament, i el Barça la té. I és un dels clubs més potents del món, certament. I té una marca tan global que quan veus les terribles imatges d'un despreniment en una mina de Birmània, observes com una de les persones que aconsegueix salvar la vida du una samarreta blaugrana. Però els grans clubs també necessiten tenir criteri. Perquè potser una dia la gallina dels ous d'or té un mal de panxa i comença a fer els ous de fusta i aquí ningú és imprescindible.

No sé si és gaire bona idea fer venir jugadors que no vols però que han de venir per no haver de presentar un balanç amb pèrdues, haver de vendre jugadors del planter per fer calaix quan podrien jugar al primer equip, fitxar jugadors que no tenen espai en un equip que juga diferent a les seves qualitats i que a més t'han trolejat (Griezmann, per qui el juliol de l'any passat van pagar 120 milions d'euros), fitxar cromos que groguegen en dos dies (Coutinho, 160 milions el gener el 18) o portar gent que té molt mala sort amb unes lesions tan misterioses com la seva vida privada (Dembele, 140 milions l'agost del 17).

Gastar-se 420 milions d'euros en tres anys amb tres jugadors que no han ofert cap rendiment no fan baixar a segona ni afecten l'ànima d'un club gran, però des-animen.