Vostè em veu a la llotja del camp del Barça en un d’aquells dies, uns quants per cert, en què haig d’anar-hi per lliurar alguna copa. I la màgia del futbol fa que, sense que el meu nom ni tan sols soni per megafonia, jo aparegui a la gespa, doni la copa que toca i desaparegui d’escena amb tanta rapidesa com habilitat. Sense que els espectadors s’hagin adonat de res. Potser vostè es pregunta la causa d’aquest fenomen. Si és així, vostè ha de saber que d’això en diuen minimització de riscos.

Quan es vol evitar que els espectadors d’un camp de futbol reaccionin en contra d’algú, però aquest algú ha de tenir uns segons de protagonisme protocol·lari, la solució és senzilla: fer que aquest algú faci el què ha de fer però sense que es noti. La mà és més ràpida que la vista. Villar és més ràpid que el soci del Barça. Dóna la copa que toca i, fiiiiiuuu, desapareix.

Tot al contrari del que passa a la Federación Española de Futbol. Allà si que no hi faig ni fiiiiiuuu ni fooooouuuuu. I li diré més, aviat farà 30 anys que en sóc el president ja que vaig estrenar-me el 1988. Com veu, sóc amant dels mandats curts. Res, per tenir temps de fer-me una miqueta amb el càrrec. La sort és que, tot i que m’hi dedico amb una força i amb un interès digne d’esment, tinc prou temps per ser vicepresident de la FIFA des del 2000 i president en funcions de la UEFA (a l’espera de la resolució del cas Platini), on també sóc el vicepresident primer, el president dels comitès d’àrbitres i legal, el vicepresident del Comitè de l’Estatut del Jugador, Traspassos i Agents i del d'Agents de Partits i representant al Consell d’Estratègia del Futbol Professional. Ah, i el meu fill Gorka és director general de la Confederació Sudamericana de Futbol. Tanta activitat i amb noms tan complicats, fa que, de vegades, l’estrès em passi factura...

 

 

I sospito que això s’encomana. Seria l’explicació d’aquella escena que va triomfar a les xarxes i que va servir per presentar en societat a qui és la meva esposa des de l’any 1974 (com veu, en això del matrimoni també sóc partidari del mandat llarg). Sap la famosa senyora de rosa que va passar-se dormint mitja final de la Copa del Rei? Doncs és l’Ana. Com que mai apareixem junts, durant unes quantes hores tothom va fer conya de com pesava figues, sense saber qui era. 

 

 

Això sí, un cop identificada, es va saber tot. Que vivim junts a Madrid en una casa de 700 mil euros comprada el 1994 i que ja està totalment pagada. Que la comunitat de veïns dels quatre grans blocs té zones comunes que ella “freqüenta sovint”. Que té un compte de Facebook que no usa des de fa anys. Que, segons “un comerciant del barri”, passeja en xandall. Que és tímida, no va a festes i és molt d’estar-se a casa. Que no treballa. Que ara està molts dies cuidant el nostre nét. Que administra altres 10 immobles que tenim, entre els que destaquen: un altre pis a Madrid, dos a la Granvia de Bilbao valorats en 1.600.000€, una casa a Altea, un adossat a Estepona i un àtic dúplex a Marbella. I que... vaja, que veu què passa quan no ets discret?

El que li deia a l’inici: minimització de riscos. Si no l’haguessin pillat clapant, tot això no hauria sortit. De la mateix manera que si jo passo de puntetes pel Camp Nou cada cop que em toca lliurar una copa, m’estalvio xiulets i problemes. Coses del perfil baix, que et permet anar fent sense fer soroll.