El gran moment és totes les ciutats candidates reunides en una sala. Apareix el president del Comitè Olímpic amb un sobre, l’obre i diu el nom d’una ciutat. I la representació oficial de la guanyadora, allà present, esclata d’alegria. I a les ciutats perdedores els queda la cara que ens ha quedat a Madrid ja tres cops. Dos sent jo l’alcalde, quan vam aspirar a organitzar els JJOO del 2012 i els dels 2016, i l’altre, la candidatura del 2020, amb aquella Ana Botella que ens va regalar un memorable discurs que encara ara es recorda. Sobretot el recorden els que van intentar, sense gaire fortuna, entendre-la.

Però, què vol que li digui, em penso que vist l’actual panorama existent a Rio i les ganes que tenen a Tòquio per d’aquí a quatre anys, aquelles derrotes van ser victòries.

S’imagina què hauria passat si els jocs de Rio que Madrid proposava com els de la mà oberta s’estiguessin fent ara a la capital espanyola? Ens imagina organitzant els jocs del 2020, els de la “corazonada”? Com seria la història d’haver guanyat la nominació? Què estarien fent Rajoy, Rivera, Sánchez i Iglesias? Hi hauria hagut dues eleccions? Com estaria el tema català? En quina situació trobaríem l’economia espanyola? I el dèficit? I la crisi? I les hiperpoderoses empreses de l’Ibex? Hauria abdicat el Rei? S’hauria aturat el col·lapse estructural de l’Espanya de la transició? Amb milers de milions d’euros en adjudicacions circulant alegrement, hi hauria prou presons per a tanta corrupció? Seria bonic saber-ho, oi?

De moment una cosa que sabem del cert és que aquells somnis van costar als espanyols (i a les espanyoles) uns 15 mil milions d’euros. I quan dic “uns” significa que no se sap quants van ser exactament perquè mai vaig voler dir la xifra exacta. No sé, potser quan es faci una comissió d’investigació s’acaba sabent la veritat. Però, i si se sabés, què? No passaria res. Perquè amb segons quins temes, a Espanya mai passa res.

Total, que amb aquells diners, dels quals encara es deu un 80% en crèdits bancaris, vam pagar, per exemple, “La Caja Mágica”, un pavelló de 300 milions d’euros en funcionament i l’únic edifici olímpic acabat, on cada any es fan, apunti: un torneig de tenis i algun partit de bàsquet. I pari de comptar. També vam pagar el que havia de ser l’estadi olímpic, La Peineta, encara a mitges, però que si res es torça, serà l’estadi de l’At de Madrid... prèvia venda dels terrenys del seu actual estadi. El centre aquàtic, també a mitges i abandonat al mig del no-res, on neden 50 milions d’euros. I el Madrid Arena, de 150 milions i que, a pesar de la tragèdia, encara és rendible... però com a centre de congressos.

Com veu, una festa on no va faltar de res ni ningú...

Una festa que si ens hagués sortit bé... Ai, si ens hagués sortit bé! Quina gran injecció hauria estat per acabar d’imposar el projecte de nacionalisme espanyol aznarià... I amb diner públic!!! I la gent encantada!!! Quina mala sort vam tenir!