Ho comentàvem amb un company periodista amb qui hem compartit moltes manis, molts moments històrics que ja es veia que no ho eren quan estaven passant i molts moments històrics pssse-pssse, però que mai en la nostra vida hauríem imaginat veure. I dèiem: “Mira que hem vist coses, però un centre de Madrid amb milers d’estelades, això sí que no ho veurem mai més”. I llavors ens hem mirat i hem dit: “Bé, en principi”. 

I és que ja no estem en condicions d’assegurar res. O sí. Veu, una que sí que puc posar-hi la mà al foc és que Madrid ens ha acollit amb indiferència. M’ha fet la impressió que érem astronautes arribant amb una immensa nau a Mart, fent la missió i un cop feta marxant del lloc sense que els marcians s’hagin ni adonat de la visita. Efectivament, Madrid s’ha omplert d’indepes catalans però Madrid no hi era. Ni per bé, ni per mal. Senzillament no ha vingut. Vaja, com amb el judici. No els interessem. I no és cap crítica, és una constatació. 

A l’hora de dinar, el barri de Malasaña, tan cèntric com popular, ple de restaurants i botigues, estava a petar de gent gaudint d’una primavera avançada. Però tots eren autòctons. Allà, de catalans ni un. De periodistes, sí. Un. He entrat en un bar de la plaça del Dos de Mayo i en una taula hi havia Hilario Pino Pino. El bar estava bé, però només hi havia patates rosses i olives. Així que he marxat camí enllà. Baixant pel carrer de Fuencarral m’he trobat l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, que feia temps. A mesura que arribava a la Gran Vía, ja veia més color groc i molta estelada, però no al restaurant on m’he aturat a dinar. Hi havia unes 35 taules, però cap amb manifestants. La música d’ambient era reggaeton. Ves que no fos això. L’única bufanda identificativa la duia una nena i era del Real Madrid. La bufanda. I suposo que la nena també. 

A les 4 de la tarda a la zona de Cibeles ja hi havia més estelades que gent. I la normalitat era total. L’entreteniment era fer-se selfies amb la font de Cibeles de fons. Una senyora deia a una amiga: “Creus que serem prou gent?”. I l’amiga li ha respost: “Home, això no és un 11 de Setembre”.  

Els periodistes ens hem pogut situar en un espai davant del que després ha estat la capçalera de la mani, també fent temps. Com la majoria de la gent. Esclar, si tots hem vingut amb temps, què volien que féssim? Doncs a agafar lloc. On? Doncs en aquella zona, a sota d’uns arbres dels quals queien com una mena de petites espores o pol·len de color... GROC! 

A les 17.20 (uiiii, per sis minuts no ha estat a les 17.14) ha arribat al perímetre de seguretat el president Torra. I no ha vingut sol. A part de diversos consellers i els Mossos de la seva escorta, han aparegut un munt de senyors amb uns braços com el meu cap i que duien uns braçalets taronges. Eren membres del CNP que, agafats de les mans, han establert dos cordons de seguretat dins del perímetre de seguretat dels voluntaris i dels Mossos. El problema ha estat doble: no havien avisat els responsables dels Mossos i no coneixien ningú, amb la qual cosa ha estat complicat que la cap de premsa del president, Anna Figuera, pogués fer la seva feina. Bàsicament perquè no la deixaven passar al lloc on hi havia el president.

Però aquest no era l’únic servei d’ordre. A l’espai situat entre la premsa i les quatre furgonetes del CNP que anaven davant de tot de la mani, hi havia uns individus, la majoria vestits de negre, amb un braçalet groc. Sap qui eren? Va, li ho explico al final de la crònica. 

Els diputats, alcaldes, autoritats diverses i convidats accedien a la zona per la banda de l’edifici de la Borsa, o sigui, pujant a mà dreta. Dels que han passat per allà li destaco el president Artur Mas, que ha explicat que havia vingut des de BCN en cotxe... però la majoria del tros conduint un amic. Per això hi són, no?

Finalment, la mani ha arrencat a les 18.06. Els crits més sentits en aquella zona han estat “1 octubre, ni oblit ni perdó”, “Este juicio es una farsa” i “Hemos venido a despedirnos”. I mentre la gent cantava això em mirava els del braçalet groc i intentava imaginar què devien estar pensant. Però no els ho he preguntat. Per si de cas o perquè potser no era el lloc ni el dia. A més estaven molt enfeinats. 

A les 18.28 la capçalera ha arribat davant de l’escenari on s’ha fet un acte presentat per la periodista de Público Patrícia López i en què hi hagut parlaments, música i un minut de silenci per les víctimes de l’atemptat de Nova Zelanda. Prop de la zona de premsa, per una zona de pas on circulava gent de fora de la mani s’ha sentit un sonor “Viva España”. 

Abans de tot això, per les pantalles gegants ens han passat una selecció de les declaracions més contundents dels presos polítics durant el judici, però com que pel mig hi havia preguntes i imatges dels tres fiscals, sap què ha passat? Ni s’ho imagina... Doncs sí, que la gent els ha xiulat. 

Per cert, parlant del judici, tota la zona de la plaça on hi ha el Suprem estava tancada al públic i només hi havia obert l’accés perquè els veïns duguessin els seus gossos al pipican que hi ha al costat de l’Audiència Nacional.

L’acte s’ha acabat sense més novetat, la gent ha marxat tranquil·lament cap als autobusos, els trens, els cotxes o els hotels. Això sí, abans algú ha posat una estelada a la Cibeles, cosa que crec que també tardarem a tornar-la a veure. 

Ah, per cert! No, no me n’he oblidat. Els que anaven de negre amb uns braçalets grocs eren independentistes castellans. Uns xicots molt trempats. Sobretot si van a favor teu...