Vaja, ara resulta que l'Adrià Carrasco tampoc era un perillós terrorista. I, com que no ho era -ni ho ha estat mai-, un jutjat de Granollers ha acabat arxivant el seu cas, pràcticament tres anys després, argumentant que “no hi havia proves que acreditessin el delicte” del qual va ser acusat. Ei, insisteixo, no l'acusaven d'haver robat tres mandarines, no. No, no, el delicte era TERRORISME. Però, anem al dimarts 10 d'abril del 2018.

Aquell dia, guàrdies civils armats com per entrar a visitar la seu central d'Estat Islàmic, i no precisament per anar a prendre-hi un te, van anar a Viladecans. Per ordre del jutge de l'Audiència Nacional (AN) Diego de Egea, van detenir-hi Tamara Carrasco. Era l’Operación Cadera, que va rebre aquest simpàtic nom perquè eren les síl·labes de CDR. CaDeRa. Ocurrent, oi? La maniobra es va filtrar a la premsa i tota la que havia de publicar-ho, sense qüestionar res, va explicar-nos que a casa de Tamara hi havien trobat un document referit a una caserna de la Guàrdia Civil “que les fonts consultades qualifiquen d'interessant per a la investigació, però amb un contingut que han declinat detallar”. Després vam saber que el document que la perillosa terrorista que mai ho fou era un recerca a google maps de l'adreça de la caserna de la Travessera de Gràcia de BCN per anar a manifestar-s'hi. Esclar, perquè ella era de Viladecans i no sabia on era.

Doncs bé, aquell dia el jutge també havia ordenat detenir un altre perillós terrorista que mai ho fou. I van anar a casa seva a Esplugues del Llobregat, però ell ja no els va poder atendre perquè havia sortit un momentet a comprar tabac a Bèlgica. Era l’Adri Carrasco i enrere deixava la fiscalia de l’AN acusant-lo de dos dels delictes més castigats pel codi penal espanyol amb fins a 30 anys de presó, el ja citat de terrorisme però també el de rebel·lió.

Set mesos després, el set de novembre, l’AN va retirar l'acusació de terrorisme perquè “no en va apreciar” i va enviar el cas als jutjats catalans, que han tardat dos anys i dos mesos en prendre una decisió. Esclar, ja se sap, la pandèmia, el fred, les eleccions del Barça, els bars mig tancats... i la cosa se t'acaba allargant. Total, que Espanya torna a ser aquell meravellós estat de dret on qualsevol ciutadà pot ser acusat de terrorista sense una puta prova, pot anar a la presó per la cara, li poden arruïnar la vida amb alegria i al cap del temps que es consideri oportú tot queda en no res, sense que passi res i tal dia fotrà un any.

Sí perquè, ¿els succeirà alguna cosa als autors de l'informe que va servir per sostenir aquesta mandanga, i que van presentar-lo al jutge sabent que tot era fals? ¿Els fiscals i el jutge sortiran a donar explicacions dels motius pels quals se'l van creure? ¿Els mitjans de comunicació que van publicar acríticament totes les informacions que els van dictar, dedicaran ara el mateix espai a dir que tot era mentida?

I ja que hi som... què en Valtònyc? Va ser condemnat per dir una cosa que el temps ha demostrat que era totalment certa i que ha estat reconeguda pel propi defraudador pagant una multa no menor amb uns diners que, per cert, encara no sabem d'on ha tret. I, què passa -també- amb el conseller Lluís Puig? La justícia belga ha denegat la seva extradició per "falta de competència del Suprem" i "risc de violació de la presumpció d'innocència" si és jutjat per la justícia espanyola. I la resta d'exiliats, amb unes causes judicials que acabaran igual que aquesta, què? I els presos polítics, entre els quals hi ha un eurodiputat electe a qui li van agafar els seus drets i els van usar per fer encendre la llar de foc del Suprem?

El temps i, sobretot la veritat, ha desfet el muntatge, però els seus responsables continuen fent la seva feina. Potser preparant altres acusacions tan consistents com aquestes i, en tot cas, cobrant a final de mes gràcies als impostos que paguem i acumulant triennis per poder accedir una suculenta pensió de jubilació. SEN-SA-CI-O-NAL! Perquè aquí mai no passa res. Sobretot a segons qui.