Espanya és aquest Estat de la Unió Europea on et manifestes pacíficament i al cap d'una estona de tornar a casa la Guàrdia Civil et deté acusada de terrorisme, rebel·lió i sedició. I és aquest Estat on a continuació et duen a l'Audiència Nacional, prèvia pena de Telediario amb imatges teves emmanillada, per interrogar-te i al cap de dos dies et deixen lliure amb càrrecs però filtrant a la premsa que tenen contra tu proves definitives. I també és l'Estat on va passant el temps, van caient les acusacions, l'una darrere l'altra, però mentre, i per humiliar-te, et deixen en un forat negre legal que inclou la prohibició de sortir del teu terme municipal durant més d'un any. I finalment, en aquest Estat amb aquesta democràcia tan homologable i tan meravellosa, la broma acaba amb la teva absolució i amb la jutgessa del cas renyant la Guàrdia Civil per la inconsistència de l'acusació. I no passa res.
Avui la justícia d'aquest Estat, la justícia “normal”, o sigui la no política —que n'hi ha—, ha absolt Tamara Carrasco després de més de dos anys acusant-la de terrorista sense ni una sola prova. Però si li sembla repassem el guió del muntatge. Primer necessitaven la foto i el titular. Guàrdies civils encaputxats amb armilles antibales duent una persona emmanillada i les paraules “terrorisme” i “procés” juntes. Ja està, ja ho tenim: terrorisme a Catalunya!
Després calien les “proves” i posar-hi el concepte “CDR” per instal·lar la idea que els CDR són un grup terrorista.
La tercera pota de l'argumentari era relacionar CDR i terrorisme amb Podemos, contra qui en aquella època les clavegueres de l'Estat estaven començant a llançar merda.
I per acabar de reforçar la idea que es volia instal·lar en l'opinió pública, calia fer-hi aparèixer la paraula “explosiu” per alguna banda.
Un cop ja tenien tot això calia transmetre que això no era cosa només de la persona de la foto, no. Els terroristes eren un “grup”, una organització contra la qual la fiscalia tenia proves.
Ja teníem, doncs, construïda la història: els CDR són un grup terrorista organitzat que tenen explosius i objectius on atemptar i que estan relacionats amb Podemos. Però hi faltava la "trama civil".
El problema és que el muntatge va ser efectiu mediàticament, però era tan grollerament inconsistent que no s'aguantava per cap banda i, per si sol, es va anar desfent com un bolado. Com una immensa tifa al sol en ple mes d'agost. Llavors, què van fer? Continuar usant la foto de la detenció per seguir instal·lant la idea que allò era una organització terrorista. "¡Inasequibles al desaliento!".
Sempre amb la inestimable col·laboració de qui, sabent que no existia cap prova i que el més probable era que tot acabés en res, seguien provant a veure si hi havia sort i ho salvaven.
I així fins avui, el dia en què s'ha acabat la farsa, la mentida i l'engany. S'ha acabat el malson per a Tamara Carrasco i l'Estat li ha hagut de treure el peu del coll. El peu amb què va decidir trepitjar-la impunement per escarmentar la ciutadania que es manifestava contra la detenció del president Puigdemont a Alemanya, un cas, per cert, que també va acabar en no res. És a dir, dos anys després queda despullat un muntatge de fum que estava absolutament guionat i el més terrible, a part del dany personal que li han fet a Tamara Carrasco, és que no passarà res. De res.
Ningú repararà el mal personal ni a la imatge que li han produït. Ni afrontaran els efectes que això ha tingut. Els autors intel·lectuals d'una estratègia que tenia com a objectiu relacionar procés amb terrorisme, la famosa plantilla basca, avui soparan tranquil·lament pensant que un altre dia serà. Perquè, sí, hi haurà més dies. I més Tamares.
Agradi o no agradi a molts, la realitat és tossuda i ha tornat a mostrar-nos que Espanya és aquest Estat de la Unió Europea on quan truquen a la porta de casa teva a les sis del matí, saps segur que no és el lleter. I que seguidament un exèrcit de gent armada fins al capdamunt et rebentarà la porta i se t'endurà detingut per terrorista. Així de trist i així de real.
Ah, per cert, per aquest mateix cas l'Adrià Carrasco va decidir fugir d'Espanya. Com és natural no es fiava de l'Estat i viu a Bèlgica. Què passa ara amb ell que està acusat d'una cosa que no ha succeït? I a ell qui li torna aquests més de dos anys de la seva vida fora de casa?