Passarà com quan avancen o endarrereixen l'hora. Aquest dissabte a les vint-i-dues hores seran les zero hores de diumenge. O sigui, a les 10 de la nit tothom a casa en aplicació del toc de queda i a les 12 de la nit tots al carrer en estampida per celebrar que s'ha acabat el toc de queda. La pregunta fins avui era: per fer-hi què si no hi haurà res obert? Però ara ja tenim excusa: hi anirem a mirar si ens cau a sobre o no el Llarga Marxa 5B, aquest coet xinès que dijous passat va enviar a l'espai el mòdul central de la nova estació espacial, que va fer llufa, i que ara vaga per l'espai totalment descontrolat. Que també té conya que es digui llarga marxa una cosa que dóna voltes sense saber on va.

Milers de policies preveien vigilar-nos perquè no practiquéssim indiscriminadament el “bot·telló” (amb T geminada) i ara resulta que el que hauran de fer és trucar a urgències dels fisios perquè vinguin a solucionar-nos el mal de clatell que ens provocarà estar tota l'estona mirant cap amunt. Concretament a la recerca d'algun indici que ens faci sospitar si la cosa espacial ens caurà al nostre cap o al de la nostra sogra.

Hem canviat l'Estat d'Alarma per COVID per un Estat d'Alarma per coet xinès en liquidació. Si Donald Trump seguís podent jugar amb el seu compte de twitter, ja tindríem instal·lada a la història mundial del pensament abascalesc la frase: “Ara que ens en sortíem del virus xinès, ens caurà al cap ferralla, també xinesa”. El que passa és que les dues coses estan unides per una mateixa metàfora i en el fons ens parlen del control total que creiem tenir sobre les coses i que és que no. No, no controlem res.

Hi ha una imatge que em fascina i, a la vegada, em neguiteja molt. És la dels cables de telefonia que pul·lulen sense cap sentit per les façanes de les cases. Que si fibra ultraràpida, que si megalínia digital amb no-se-quants gigues i el bla, bla, bla. Observes aquells manyocs caòtics i penses: 1/ No entenc com tot això encara funciona i 2/ El dia que falli un d'aquests cables, com sabran quin és?. Me'ls miro i me'ls remiro i no puc evitar pensar en la provisionalitat i la casualitat. Perquè tot allò funciona per pura casualitat. És que si no, és impossible. En aquest cas, la racionalitat no és un valor aplicable. I si analitzem el nostre voltant, com deia la meva àvia, no passen més desgràcies perquè déunostresenyordelcel no vol.

I això, com li deia més amunt, lliga amb la COVID i el coet. Ens creiem que tot està sota control i resulta que una pandèmia de la qual no en sabíem res el gener de l'any passat ja ha matat set milions de persones (segons els últims càlculs) i ha aturat el planeta de punta a punta durant un any i mig (de moment). Tot funciona com un rellotge fins que un bloc de ferralla espacial es passeja per sobre dels nostres caps sense saber ni quan caurà ni on. I quan un dissabte qualsevol de maig ens permetran, per fi, sortir al carrer a la l'hora que vulguem, però amb mascareta, distància de seguretat i en grups de no més de sis persones, ho farem conscients que podem tornar a casa contagiats de COVID, que ens pot caure el cel al mig del crani, o que ens pot fregir un curtcircuit de cables impossibles. Però la ment humana és sensacional i en comptes de pensar en això, pensarem en quin serà el primer restaurant al que anirem a sopar dilluns vinent. Si la torticoli ens ho permet, no ha petat tot el sistema telefònic i podem trucar per reservar.

En diuen instint de supervivència.