Principis dels anys 2000 de la nostra era. Pasqual Maragall, creu que és possible una Espanya federal i proposa una solució per desencallar l'encaix Catalunya-Espanya. És la famosa la reforma de l'Estatut. Ell no ho sabia, i la resta tampoc, però la reacció de l'Estat a aquella mà estesa de la Catalunya que volia entendre's amb Madrit (concepte) provocaria l'actual trencament emocional definitiu i irreversible d'una part molt important de la societat catalana, indepe o no, amb l'Espanya oficial. Un trencament que avui, exactament avui, fa un pas més. I aquest cop és d'una manera tan injusta que l'esquerda neix del cor. I aquests trencaments acostumen a ser definitius.

El propi Maragall ja els ho havia avisat abans. Diverses vegades. Sobretot amb dos articles publicats al diari El País. El primer, titulat “Madrid se va”, és del 27 de febrer del 2001. Allà, parlant de la rescentralització dissenyada per l’aznarisme, escrivia: “Cal acabar amb aquesta visió matussera de l'Espanya uniforme front l'Espanya diversa (...) Pel bé d'Espanya. Pel bé de Catalunya. Pel de tots (...) Espanya està feta de singularitats potents i sensates, capaces d’entendre's i de respectar un projecte comú. Comú, no imposat”.

Al segon, del 7 de juliol del 2003 i titulat significativament “Madrid se ha ido”, Maragall recordava que la reformulació autonòmica plantejada llavors era tan bèstia que “ja ni calia repetir la frase del XVIII, en aquella pragmàtica sanció que procurava la desaparició del català ‘sin que se notara el empeño’” perquè considerava que allò ja estava passant “en efecte, sense percebre's”. I afegia: “La gesta d’Aznar de ficar la dreta a la Constitució no li ha sortit gratis a Espanya. La seva obstinació nacionalista –l'altra cara de la moneda- amenaça amb fer descarrilar uns equilibris que han funcionat bé durant 25 anys. La seva insistència en la Unitat amb majúscules, en comptes de la unió amb minúscules, des de baix, i la seva tossuderia en fer la bandera més gran i de plantar-la en un illot perdut, que és una miqueta símbol del mateix, d'un desig mal expressat de jugar a la lliga de les grans potencies, han animat l'independentisme i han tornat la bandera republicana als carrers”.

Insisteixo, això ho escrivia Pasqual Maragall a mitjans 2003. Faltaven pocs mesos per el “Apoyaré” de Zapatero que es va quedar en paraules. Faltaven tres anys pel “cepillado” de Guerra, que llavors no vam entendre que era un avís de l'Estat en estat pur dient-nos que mai no hi hauria ni diàleg, ni pacte, ni acord. Ni de res. I faltaven 7 anys per la sentència del Constitucional que seria el “con ellos siguió todo” d'on som avui.

Aquella puntada al paladar a la lleialtat federal del catalanisme moderat va enterrar definitivament la puta i la Ramoneta, encara que alguns encara avui creuen que parlen amb l'esperit de totes dues perquè s'han comprat una ouija. De segona mà. I avariada.

I així hem arribat a avui, on el tema no és la rebel·lió, ni la sedició, ni la malversació, ni la mandanga. No, no, el tema d'avui és la resposta judicial que ha donat l'Estat a un tema polític. Una resposta que és conseqüència de l'estratègia dissenyada i duta a terme per escarnir i escarmentar l'independentisme i eliminar els seus líders. Inclosos els líders socials com Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i Carme Forcadell.

No, avui el tema no són les penes decidides, no. El tema és que Espanya s'ha decidit per l'estopa. El tema és que un exèrcit de Pancho Villa amb escopetes de fusta va forçar al màxim la situació per intentar aconseguir alguna resposta conciliadora. I el tema és que davant seu s'hi ha trobat una piconadora sense pietat. Van intentar-ho aquell 9N que l'Estat va ignorar fins el mateix dia 9 a les 20 hores, moment en que veient l'èxit esclatant va tenir la brillant idea de fer sortir un micròfon enganxat amb cinta adhesiva i darrera va posar-hi un ministre perquè improvisés un balboteig. I es va intentar l’1-O. Perquè, sí l’1-O va ser un intent d'aconseguir una fissura de diàleg en una granítica paret reforçada amb diamant. Per això si l’1-O fos una sedició, en tot cas ho fou política i van participar-hi al voltant de dos milions i mig de persones. Indepes i no indepes. Perquè 177.547 persones van votar que no i 44.193 ho van fer en blanc. I això ho oblidem massa sovint. Tots. I totes.

No, avui el tema no és com l'Estat ha decidit castigar la dissidència dels que buscaven forçar un diàleg polític. Avui el tema és que Espanya ens ha ensenyat que la seva resposta és la violència, la repressió, la policia, la justícia política i el “todo por la pàtria”. La seva. Tingui el cost que tingui.

Avui Espanya ha decidit marxar una miqueta més de Catalunya. Inclosa la que creu que és seva.