Allò que hem convingut en anomenar “les autoritats” ens demanen esforços. Per combatre el virus. I els ciutadans, com responem? Bé, hi ha de tot. I encara més. Però una gran majoria està fent el que toca. Ens van confinar i vam obeir. Ens van desconfinar, ràpid i malament, i ens van dir unes coses de les quals no se n'ha complert ni una. I partir de llavors anem pel pedregar. I al volant sembla que hi hagi un mico que ha menjat uns bolets de la rissa. Però molts.

Sí, sí, estan passant coses que no havien passat mai des que es va aprovar la Constitució, com va dir diumenge Pedro Sánchez inaugurant el concepte AC i DC, Abans de la Constitució i Després de la Constitució. Sí, sí, tot és molt complicat, però escoltin, com en l'acudit aquell: “senyors, or-ga-nit-za-ci-ó!!!”. Aquí cada dia surt un munt de gent dient una cosa i la contraria. O cap de les dues. A la vegada. Els pregunten i sense saber de què va el tema, van i contesten. Els pregunten, no tenen res a dir i diuen. Els demanen sobre coses que no estan decidides i especulen. Quan el “això no toca” ja estava inventat, ara cada dia veiem com diverses persones entren en una botiga de ceràmica fràgil amb un patinet elèctric sense frens. Per la finestra.

Aquest matí han aparegut tres consellers i un alt càrrec de la Generalitat dient quatre coses diferents. Sobre el tema del teletreball. Li resumeixo la cosa: El teletreball és obligatori. No esperi, és que resulta que no pot ser-ho perquè no tenim competències per obligar ningú a res. Ja, però és recomanable. Bé, més que recomanable és aconsellable. A veure, sempre que es pugui ha de ser prioritari si s'adopten les mesures pertinents perquè es faci. Ja, però seria més pertinent dir que cal promoure'l. No, és que és un deure de les empreses i nosaltres volem regular la situació, però no podem obligar-les a res, per tant la responsabilitat és dels treballadors. I dos ous durs. I el mico s'ha demanat una barra lliure de gin-tònics.
Quaranta mil morts. De moment. Gent que està perdent el seu negoci, que ja veurem com paga els deutes i com i on troba després una altra feina. Milers de persones que no han cobrat els ERTO des del març. Les xifres d'aturats que cauen com la pedra als camps de fruiters de Lleida a l'agost. Els bancs d'aliments i altres organitzacions semblants desbordades. I ens demanen que no sortim, que no ens relacionem amb família i amics. Fa mesos que no abracem els nostres pares, per si de cas. Estem enterrant els nostres morts per whatsapp. Tot són restriccions i prohibicions d'ells cap a nosaltres i aquí ningú parla de rastrejadors, ni de mesures de detecció i de control que són la seva responsabilitat. Què han fet tot l'estiu? Per què ara som on som? Algú pot sortir a explicar alguna cosa, en comptes de dir-nos que “de esta saldremos todos juntos cogiditos de las manitas”?

I ara especulen amb un nou confinament. Ens tornaran a confinar i ahir ministres i càrrecs polítics de diversos partits se'n van anar a una festa del diari El Español. Destrossem a crítiques els que se'n van el cap de setmana al Montseny i després, au, tots a una festeta. Sense cap mania. I vinga fotos. Perquè cal lluir. Com si fossin instagramers amb aspiracions de concursar a “La Isla de las Tentaciones”. I avui li pregunten a la ministra portaveu del Gobierno, Maria Jesús Montero, i respon: “L'acte va comptar amb totes les garanties, però després de veure la informació, toca una autoreflexió”. Una? Només una? I si no hagués vist la informació, no caldria? No podem reunir-nos a casa més de sis persones i ells n'ajunten 100. ME-M-O-RA-BLE! Bars, restaurants i centres d'estètica, d'entre altres negocis, tancats. Tots ells propietat de petits empresaris que estan coquetejant amb la ruïna i qui els demana esforços i pren decisions sobre la vida de tots nosaltres, se'n va de xerinola. I quan la gent s'emprenya, ens diu que es planteja fer una auroreflexió.

Com diria Pepe Rubianes “¡oigan, a cagar a la playa!”.