Aquest diumenge, Itàlia torna a les urnes, en aquest cas per dilucidar sobre una reforma constitucional, de la continuïtat del primer ministre, Matteo Renzi, i fins i tot del futur de l'euro. Darrerament, els grans moviments de la història, i fins i tot les insurreccions, es fan a través del vot. Superarà Roma la profecia que circula al voltant de Donald Trump que estem davant "una revolta mundial", un tema que va més enllà de Washington i del Brèxit?

Els italians votaran per rebaixar el poder del Senat per evitar les contínues friccions amb la Cambra (cosa que dóna lloc a una paràlisi institucional, que tothom reconeix), així com atorgar més poders al govern central.

Es tractaria, segons Renzi, de fer d'Itàlia un país més fàcil de governar. Això no agrada als italians perquè per aquesta via es va arribar a Mussolini i perquè, a més, hi ha una gran resistència al canvi i a les reformes, com passa a França, on els ciutadans s'estimen més seguir les seves predisposicions que guiar-se per un consens de bé general.

Les enquestes d'opinió indiquen un avantatge d'entre 5 i 6 punts per al no, amb un 20% de votants indecisos.

En el cas que guanyi el front del rebuig, se celebraran unes eleccions generals (una altra opció seria la formació d'un nou govern). Beppe Grillo, líder del moviment Cinc Estrelles, juntament amb la Lliga del Nord, tractaria de promoure "solucions nacionals" als problemes d'Itàlia, començant per tornar a la lira. El deute italià ascendeix al 132% del PIB i els dubtes sobre la seva devolució podrien tornar l'euro a una gran crisi, com la que va portar Mario Draghi a sortir a la palestra del BCE el 2012 i assegurar que "faria tot allò necessari" per evitar el pitjor.

Una revolució política que s'estendrà d'Europa a Àsia, d'Amèrica Llatina a l'Índia

En aquest moment difícil a Europa, Steve Banson, un personatge d'intel·ligència punyent, ex de Goldman Sachs i assistent en la seva joventut del cap de les operacions navals del Pentàgon, que estarà "a càrrec de la visió i el relat de la política" de la casa Blanca amb Donald Trump, profetitza una revolució política que s'estendrà d'"Europa a Àsia, d'Amèrica Llatina a l'Índia". En el seu credo, el qual va expressar en el Vaticà el 2014 en una conferència de catòlics conservadors, prima "l'ocupació per a tots, el retorn de les fàbriques, la sobirania econòmica, el control de les fronteres, la lluita contra l'islamisme radical, la llei i l'ordre". Ben aviat, un retorn a l'edat d'or en què el capitalisme assegurava la seguretat de la majoria.

Coincidint amb aquest pronòstic global, un informe sobre el desenvolupament de l'Orient Pròxim de l'ONU publicat el 29 de novembre adverteix que "un altre despertar àrab s'acosta".

L'informe assenyala que els poders públics de la zona tenen dificultats per percebre la situació del carrer, especialment la dels joves. A mesura que els estats fracassen, diu, els joves s'identifiquen més amb la seva religió, secta o tribu que amb el seu país. El 2002, cinc estats àrabs estaven sumits en un conflicte. Avui en són onze. Cap al 2020, segons l'informe, gairebé tres de cada quatre àrabs podrien "viure en països vulnerables al conflicte".

La població de joves àrabs (de 15 a 29 anys) arriba als 105 milions i està creixent ràpidament, però la desocupació, la pobresa i la marginació estan creixent més ràpidament. La taxa d'atur dels joves, del 30%, representa més del doble de la mitjana mundial del 14%. Gairebé la meitat dels joves àrabs que busquen feina no la troba (contra una mitjana mundial del 16%).

Estem en una situació molt pitjor que abans de la primavera àrab

No obstant això, el control de la política segueix sent el territori d'una elit sovint hereditària. "Els joves estan atrapats per un sentiment inherent de discriminació i exclusió", diu l'informe, destacant un "debilitament del seu compromís amb la preservació de les institucions governamentals". "Estem en una situació molt pitjor que abans de la primavera àrab", diu Ahmed al-Hendawi, un jordà enviat de l'ONU per a la joventut.

Per falta de mobilitat social i física a la llar, els joves àrabs tradicionalment viatjaven a l'estranger. Però aquestes vàlvules de seguretat es tanquen ràpidament. Tot i les pretensions de fraternitat de la Lliga Àrab, els viatges sense visats entre els seus 22 països són inusuals. "En el moment en què es prohibeix a una persona desplaçada o marginada viatjar a la feina, l'estic deixant implícitament ser víctima d'una ideologia extremista", diu Jad Chaaban, autor principal de l'informe. Molts dels més educats es rendeixen i se'n van en bots, abandonant la regió.

Encara que són menys propensos a votar que la mitjana mundial, els joves àrabs estan molt més inclinats a protestar. L'informe de l'ONU assenyala que els moviments de protesta àrabs tendeixen a presentar-se en períodes de cinc anys. Els disturbis del nord d'Àfrica van augmentar en 2001, 2006 i 2011, cada vegada més turbulents que els últims. Una altre combat sembla que hauria de tocar. Els joves àrabs, diu l'informe, "poden preferir mitjans més directes".

La nova generació, diu, és "la més gran, la més educada i la més urbanitzada de la història de la regió àrab". Gràcies a les xarxes socials, estan més en sintonia amb el món que mai.

A Seül, la revolta política de la joventut de Corea del Sud contra la presidenta Park Geun-Hye va reunir dissabte passat 500.000 persones en una manifestació a la capital. Acusada de corrupció i de la fallida del conglomerat de transport mundial Hanjin, la dirigent està sota el foc creuat dels estudiants. "No la suporto, tinc la impressió de tornar als anys setanta. Sembla que som a Corea del Nord", afirmava un participant de 26 anys. "Park ha trencat el pacte democràtic dels anys vuitanta. És com si hagués desviat el poder fora del poble", assenyala Michael Benn, autor de The Koreans, una obra de referència.

Semblaria que, sota una criticada globalització, fet i fet, la gent se sent més propera una amb l'altra per molt lluny que es trobi. Un país com Itàlia, que va albergar el primer imperi del món, Roma, hauria de recordar-ho.