La lenta i tenaç radicació de l'evangelisme a l'Estat espanyol em fa venir a la memòria una pel·lícula que ha tingut diverses versions al llarg dels anys amb més o menys fortuna. La invasió dels lladres de cossos data de 1956, va ser dirigida amb mestratge per Don Siegel i, com sovint passa, la història va ser rescatada exitosament l'any 1979 per Philip Kaufman amb el títol La invasió dels ultracossos i amb un Donald Sutherland excepcional al capdavant d'un planter d'actors en estat de gràcia. De les altres versions val més no parlar-ne.
La història és senzilla. Quan el doctor Miles Bennell torna al seu petit poble de Califòrnia, diversos ciutadans li asseguren que els seus familiars han estat reemplaçats per rèpliques idèntiques però sense emocions. Al principi, Bennell és escèptic davant el problema, però a poc a poc entra en una espiral de bogeria, incapaç de controlar una invasió alienígena que utilitza grans baines vegetals de les quals emergeixen rèpliques humanes perfectes que suplanten les persones reals mentre aquestes dormen. Sembla una marcianada, però hem d'entendre el context en què va ser rodada la pel·lícula, amb una societat sotmesa a les lleis del maccarthisme i la febre anticomunista.
Ben mirat, els evangèlics són com aquestes espores alienígenes d'on sorgeixen les baines uterines. I no han arribat de l'espai sideral, sinó de les Amèriques hispanoparlants. Un regal enverinat provocat per una migració descontrolada que està estenent un cristianisme protestant que es caracteritza pel seu reaccionarisme, i que tants seguidors té als EUA i al Brasil, país on l'evangelisme és ja majoritari entre els que lleguen la seva fe a Déu i, sobretot, a Bolsonaro. Gran part dels seus membres són devots de l'antic líder del Partit Social Liberal. Aquesta gota malaia que va calant lentament en les estructures socials d'Espanya no preocupa gens, per ideologia, a polítiques com Sílvia Orriols, però com a catalana l'hauria de preocupar. I no és que l'expansió de l'islamisme a Europa no sigui alarmant, que ho és, amb especial atenció a França, on el 15% de la població és musulmana i un alt percentatge d'aquesta creu que la Xaria està per sobre de la Constitució francesa, però a diferència dels fonamentalistes islàmics els evangèlics funcionen com les espores alienígenes, silents i segures d'arrelar en un camp llaurat per una dreta extrema i una extrema dreta que necessiten aliats encara que semblin arribats, per arcaics, en un òmnibus. Mai en un DeLorean.
L'evangelisme funciona com una secta que capta ànimes errants amb una litúrgia embolcallada d'emotivitat, música en directe i un llenguatge adaptat als nous temps
La ideologia dels evangèlics és una barreja entre les estrictes lleis del protestantisme bíblic i una visió ultraconservadora de la societat i de la política. Cercant informació llegeixo que com que no estan regits per una autoritat central com el papa, els evangèlics són un totum revolutum que engloba pentecostals, neopentecostals, assembleistes, mennonites, quàquers i metodistes. Aquesta fragmentació no significa, però, que no estiguin units en el fonamental, en la defensa d'uns valors que semblen extrets de la caverna. Els evangèlics són uns acèrrims defensors de la família tradicional, amb el conseqüent rebuig del matrimoni igualitari; com a moviment provida rebutgen l'avortament i l'eutanàsia; i s'oposen a la ideologia de gènere i a les demandes dels grups englobats en el moviment LGTBIQ+. Com es pot suposar, la majoria dels evangèlics no són promarxistes, ans al contrari. Per a gran part dels evangèlics, la fe i l'obediència a Déu són portadores de riquesa material, fe i obediència que s'alineen amb les teories polítiques del neoliberalisme i el lliure mercat. Són anticomunistes i, curiosament, prosionistes per una qüestió de fe geopolítica: el retorn del poble jueu a la terra promesa és fonamental per a la segona arribada de Crist a la Terra amb l'objectiu de jutjar les nacions, derrotar el mal i establir un regne de pau i de justícia.
Aquesta fe ultraconservadora ha trobat un magnífic caldo de cultiu a Espanya, amb quasi dos milions de fidels i més de 4700 llocs de culte establerts al llarg de totes les grans capitals espanyoles, amb especial atenció a la Comunitat de Madrid, la qual obre un centre cada quatre dies al servei d'una població, majorment immigrant, necessitada de solidaritat. L'evangelisme funciona com una secta que capta ànimes errants amb una litúrgia embolcallada d'emotivitat, música en directe i un llenguatge adaptat als nous temps, un packaging perfectament dissenyat per especialistes en màrqueting. El continent i el contingut mai havien estat tan allunyats, ni tan ben avinguts, talment com els matrimonis que duren. La fe no té fronteres i els evangèlics han convertit els grans estadis en els marcs idonis per organitzar espectacles que busquen fidelitzar tots aquells que tenen l'autoestima sota mínims. I qui diu fidelitzar, diu hipnotitzar.
Evidentment, davant un banc de peixos cada cop més gran, el PP i Vox han llançat l'ham per pescar votants i n'han trobat a dojo. Els uneixen moltes coses i molt fonamentalisme, encara que al PP i Vox hi hagin excomunistes, exanarquistes, divorciats, ateus i homosexuals. Com, per exemple, un concepte territorial d'Espanya que a la líder d'Aliança Catalana no li agradarà. Compte, per tant, senyora Orriols, no sigui que de tant assenyalar els islamistes se li colin a casa els evangèlics i acabi convertida en una rèplica sense emocions idèntica a vostè i de parla castellana.