Tal dia com avui de 1990, el polític soviètic Mikhaïl Gorbatxov va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau. Gorbatxov va ser el que els adolescents en diuen un esforçat, i el que els estadistes defineixen com un enigma del poder. Ho va intentar. Quan va morir, l’agost passat a 91 anys, va ser entronitzat mediàticament com “el darrer líder de la Unió Soviètica”. Va ser ell qui va trobar-se amb la reestructuració d’un sistema que estava canviant (s’estava desintegrant, bàsicament). Va haver d’ensenyar a una Rússia que ja venia de l’imperi, de guerres, de totalitarismes, de comunisme estructurat, de sistemes de control diversos, què era això de la democràcia.
El comunisme soviètic de Gorbatxov no anava del bracet de la religió. Gorbatxov no era Putin, que es passeja amb una creu al pectoral i apel·la motius religiosos en la seva praxi política. Putin presumeix d’haver tingut un pare ateu, però ser fill d’una dona molt devota.
Gorbatxov no era així. En Mikhaïl havia estat batejat en la fe ortodoxa de petit, però va ser i va defensar sempre el seu ateisme. Al final de la seva vida, també mostrava interès i respecte per la religió. Fins i tot corrien rumors que s’havia convertit al catolicisme, fet que va desmentir.
Li van atorgar el Nobel no perquè aconseguís la pau, sinó pels intents
L’exlíder soviètic no veia amb bons ulls la nova Rússia que s’havia creat després de la desfeta de l'URSS. Al final de la seva vida es va mostrar molt preocupat per Ucraïna. Discrepava de les accions de Putin i de fet va quedar clar: es va morir i Putin no va assistir al seu funeral perquè estava molt ocupat treballant. Va al·legar motius de feina. Naturalment la raó no era laboral.
Qui va enviar un missatge de condol a la filla Irina Gorbatxova va ser el papa Francesc, evocant que va ser “un valuós estadista que va treballar per la concòrdia i la fraternitat entre els pobles”. Els experts en aquest enigmàtic home de poder consideren que ni era tan bonhomiós i fraternal, ni tan deslleial com se l’ha titllat per l’actual aparell rus. Tenia un passat que li pesava, però esperava un món més lliure. Ho va veure només a trossets.
Era un home que volia obrir-se al món. Amb Joan Pau II s’havien vist només tres setmanes després que caigués el mur. Amb tot, el papa mai no va poder anar a Moscou. Encara ara hi ha aquesta resistència i cap papa ha pogut trepitjar Moscou.
De fet, l’exmandatari soviètic va ser coherent amb el marxisme (la religió és l’opi del poble) i veia com pensar que el món és fruit d’una voluntat divina era “acientífic”. Això sí: amb ell no hi havia persecució, com en moments estalinistes passats, sinó que entenia que els creients hi eren i calia potenciar la llibertat religiosa. L’any 1988 entra una legislació que permet a milers de confessions religiosos obrar amb llibertat. La majoria eren ortodoxes, però també n’hi havia de jueves, musulmanes, catòliques i protestants.
El 1990 el Soviet Suprem de l'URSS exposa el dret de professar sense impediments la religió i celebrar ritus religiosos. Perquè la religió no són només creences, sinó pràctiques, i no només privades, sinó també públiques. L'URSS era un estat ateu, que del 1922 a 1991 va prohibir la religió i la va perseguir, tot i que els creients seguien allí (cristianisme i Islam, sobretot). Li van atorgar el Nobel no perquè aconseguís la pau, sinó pels intents. La pau s’ha d’intentar, però ha de gaudir de condicions, complicitats i suports.