Hi ha una frase força coneguda de Jacinto Benavente que trobo adient per a l'ocasió. Diu, si fa no fa, que l’únic egoisme acceptable és aquell que procura que tothom estigui bé, per tal d’estar bé ell mateix. No sé si l’autor de Los intereses creados la va pronunciar en la seva condició de polític, quan va ser diputat al Congrés, o com a dramaturg en boca d’alguns dels seus personatges, però fos quin fos el cas, hauria d’estar gravada a la paret noble dels Parlaments.

L’egoisme del bé comú, o altrament dit, el sentit de servei públic que hauria de comportar la política. Tanmateix, atès que hi ha molts representants públics que creuen que la política és un pla de pensions assegurat, i no un honor temporal, la seva pràctica esdevé un exercici monumental, histriònic i sovint histèric d’egolatria personal. Estan tan capficats en el globus de la seva magna importància, que no s’adonen fins a quin punt han esdevingut autèntics extraterrestres, tan allunyats de la ciutadania com paràsits d’ella. Només cal parar l’orella als micròfons i veure com una part substancial del debat polític no és res més que un exercici de masturbació dels uns amb els altres, gràcies al qual viuen en permanent estat orgàsmic. Convençuts que les seves baralles de bar tenen alguna significança, ens arrosseguen al cicle de la banalitat més pueril, mentre la gent pateix la seva pesada realitat.

Però si aquesta bacanal d’egolatria és insofrible en situacions de normalitat, esdevé especialment grotesca i indigerible quan les tragèdies sacsegen la vida de la gent. L’espectacle d’aquests dies n’és l’exemple més sagnant: mentre milers de persones lluiten per salvar els seus boscos, granges, animals, cases i fins i tot la vida, davant la voracitat de terribles incendis, els polítics s’entretenen tirant-se els trastos els uns als altres, en un exercici del “tu més” que fa un enorme, immens i repugnant fàstic. Dit en claredat: tenen més pressa per intentar treure un profit electoral de la tragèdia dels incendis, que en cercar unitats, coordinar esforços i trobar solucions. I no se salva ningú. Que si la culpa és de Sánchez i el seu govern en precari, que si ho és del PP, i les seves autonomies de fireta, i pel camí arriben al paroxisme dialèctic, mentre demostren la seva ineficàcia com a gestors públics.

Tan capficats en el globus de la seva magna importància, que no s’adonen fins a quin punt han esdevingut autèntics extraterrestres, tan allunyats de la ciutadania com paràsits d’ella

De tots els exemples vergonyosos que podrien omplir aquest article, em quedo amb els menys sorollosos —en el sentit que alguns polítics s’han dedicat autèntiques barbaritats—, però més significatius: el capteniment de Feijóo i el de Yolanda Díaz. Tots dos casos són de llibre. En el primer, el líder de l’oposició i aspirant a la presidència aprofita des del primer minut de la tragèdia per fer declaracions i piulades acusatòries contra l’executiu socialista, en lloc de fer allò que seria desitjable: trucar al president i posar-se a la seva a disposició. Què cal, què necessiten, què hem de fer… la consciència de l’esforç col·lectiu davant el drama. Després de Feijóo, i marcat el camí, la corrua de peperos el segueixen amb l’estridència pertinent. Un cor de gallines lloques. I a l’altra banda, l’altre cor desafina amb la mateixa immoralitat, amb la corrua de socialistes competint per qui la diu més grossa. És aleshores quan apareix Yolanda Díaz i esdevé el paradigma de tota aquesta misèria.

Hi poso la lupa. Galícia pateix uns incendis terribles. Yolanda Díaz és gallega. És, també, vicepresidenta del govern espanyol. Com a tal, no ha anat cap vegada a peu de foc, al costat dels bombers i la gent, però s’ha plantat a Galícia per encapçalar una manifestació contra el president de la Xunta. Pel camí, obre micròfon, acusa el govern gallec d’entregar la lluita contra els incendis a les privades —s’equivoca, a Galícia, els 3000 bombers són públics—, i es queda tan feliç després d’haver fet el gest més revulsiu d’aprofitament polític de la tragèdia. Realment no s’adona de la inoportunitat de voler treure rèdit polític mentre el foc continua devorant hectàrees? Ja se sap que a Sumar li va anar molt malament a Galícia en les darreres eleccions, que està en una carrera desesperada amb Podemos, i que la seva figura és ara desangelada. Potser per això actua a la desesperada, però si creu que aquesta mena de gestos li donen vots i rellevància, és que no ha entès res.

Aquesta és la qüestió: la sobredosi d’importància que es donen els polítics, convençuts que les seves trifulgues i el seu futur personal tenen alguna significació per a la realitat de la gent. Però quan els incendis desbocats devoren vides, aquest espectacle d’egolatria esdevé immoral. És a peu de foc, que haurien de ser els que diuen representar el poble. A peu de foc, i no a peu de micròfon.