Ho apuntava en José Antich al seu article de dissabte i, certament, la cosa és cridanera: tot i la gravetat de la situació, només Feijóo ha demanat una compareixença urgent per tal que Sánchez doni explicacions davant dels greus esdeveniments que s’estan produint. La resta de partits, i molt especialment els que donen suport al seu govern, s’han limitat a rondinar de cara a la galeria, però no n'han exigit la compareixença, ni han demanat reunions urgents per rebre explicacions. I per bé que és evident que el líder del PP té més interès que ningú per treure la munició parlamentària, també és un fet que la compareixença és tan necessària com hauria de ser obligada.

Després de la tirallonga de detencions de primera línia, i de la gravetat de les acusacions, amb ramificacions corruptes que s’eleven a milions d’euros, el silenci de Pedro Sánchez és inacceptable. Tot dirigent polític té l’obligació de donar explicacions a la ciutadania —no és un dret callar, és un deure parlar—, especialment quan els escàndols esberlen tota confiança. I no hi ha cap moment en la història recent espanyola, ni tan sols en els pitjors temps dels escàndols del govern Felipe, o dels del PP amb la Gürtel, en què la crisi política sigui tan brutal. Un president amb tot el seu cercle polític sota el focus de la corrupció, amb alguns dels més íntims dormint a Soto del Real; rodejat de causes judicials, amb sumaris sobreexcitats d’informació, fins al punt que ja ningú gosa parlar de lawfare amb les darreres detencions; amb minoria parlamentària, i rodejat de mascles ibèrics amb escàndols de bragueta que arrosseguen el lema del “partit feminista” pel fang; un president en aquesta situació no pot callar, ni amagar-se. De fet, no pot, o no hauria de governar. Si més no, és inimaginable que això passi en cap país de la UE, ni tan sols en aquells que no excel·leixen en solidesa democràtica.

Això va d’una xarxa de corrupció sistèmica que presumptament hauria fet servir tots els mecanismes de poder al seu abast per teixir una xarxa d’influències, comissions i corrupteles que hauria significat una xifra descomunal de diners a les butxaques pertinents

Emperò, atès que de moment Pedro Sánchez fa com qui sent ploure i s’aferra al manual de resistència amb la resiliència desesperada del nàufrag agafat al tauló, cal dirigir el focus, inevitablement, als partits que li permeten mantenir-se en el govern i que, a hores d’ara, mostren una solemne covardia, tots ells desesperats per no perdre el bocí de poder que han conquerit. Que amb tot el que està passant surti la Yolanda o en Junqueras amb aires d’ofesos, resulta si més no patètic. Això no va de queixar-se, ni de renyar el col·lega, ni d’estar de morros. Això va d’una xarxa de corrupció sistèmica que presumptament hauria fet servir tots els mecanismes de poder al seu abast —i els mecanismes eren molts, perquè estaven en el moll de l'os del poder— per teixir una xarxa d’influències, comissions i corrupteles que hauria significat una xifra descomunal de diners a les butxaques pertinents. Al bell mig d’aquest podrimener, l’abast del qual està lluny d’albirar-se, sentir la Yolanda demanant “canvis de govern”, o en Junqueras traient pit i assegurant que “els que abusen i es corrompen no poden regenerar la democràcia” (es deu referir als cartells de l’Alzheimer, a la DGAIA, a les operacions de desinformació contra els opositors...?), resulta molt patètic. Ni tan sols se salva el PNB, que fa els mateixos escarafalls retòrics, però no es mou de l’equació. No es tracta de canviar de ministres, o de donar lliçons de moralitat de pa sucat amb oli, es tracta de la multitud de preguntes crítiques que obligatòriament ha de respondre un president en aquesta situació tan repugnant. I, donades les explicacions, és insostenible mantenir-se en un poder que està esclatant per tot arreu.

Potser Sánchez aconsegueixi mantenir-se més temps a la poltrona, però a costa de què? A costa de la confiança amb l’acció política, que està tan destruïda que envia cabassos de votants cap als partits extrems. També a costa del seu partit, que deixarà trinxat territorialment, com ja es preveu a Extremadura i a Aragó. I a costa dels partits que s’han aliat amb ells, i que no es mouen perquè no volen perdre la bicoca. També ho pagarà Junts, si Sánchez triga molt a anar-se'n, per molt que sigui l’únic del pacte d’investidura que efectivament hi ha trencat. Però ni Junts en traurà res de bo si la situació s’allarga i, com és previsible, els escàndols empitjoren encara més.

Diuen que diuen els aliats que és perquè el PP i Vox fan molta por, i per això mantenen Sánchez al poder. És a dir, activen la idea de la por, que és l’arma més letal contra la democràcia. Però la por no pot ser mai un argument per mantenir una situació corrupta al si del poder. Que vingui qui sigui, i ja farem el que calgui, però de cap manera es pot donar suport a un president que està al mig d’un fangar pestilent, amb tot d’íntims (ara en diuen “desconeguts”) als jutjats i amb unes dades de corrupció que amenacen de ser monumentals. Un president en aquesta situació no es pot quedar de cap manera. O se’n va perquè ha demostrat una supina inutilitat en no saber a qui col·locava, a qui mantenia, i què feien davant dels seus nassos. O se’n va perquè estava a la pomada. O còmplice o xitxarel·lo, i en ambdós casos irresponsable. I si Pedro Sánchez no se’n va, se’l deixa caure de veritat, i això no és fent ganyotes d’ofesos davant la galeria.