Els científics estan obligats a ser pensadors escèptics, també en relació amb la seva pròpia recerca. La majoria somien experimentar el màxim de “moments eureka” al llarg de la seva vida, l’excitació d’un descobriment, sigui teòric o experimental, nou i revolucionari. Tanmateix, els somnis sovint van associats a insomnis en veure que allò que creien que era un avenç important de coneixement està amenaçat pels arguments contraris o incrèduls d’altres científics. Són els insomnis científics. La història de la ciència mostra alguns exemples espectaculars. Citem-ne tres per ordre cronològic.
Un dels moments culminants en l’àmbit de la biologia el constituí la publicació de l’Origen de les espècies, de Charles Darwin (1859). La “selecció natural” (inclosa la selecció sexual) oferí per primera vegada una explicació plausible de l’evolució de la vida en el planeta. Darwin assumia que aquesta explicació requeria que l’edat de la Terra fos llarga, cosa que en el seu temps estava en qüestió. Les objeccions de teòlegs cristians o de filòsofs sense formació científica no representaven cap argument d’autoritat. I Darwin comptava amb un aliat de pes, el geòleg escocès Charles Lyell, que establí que els canvis observats en l’erosió de l’aigua i del vent o l’efecte de les marees requerien temps de centenars de milions d’anys (avui sabem que són uns 4.600 milions). Darwin portava el primer volum del llibre de Lyell en el seu famós viatge a bord del Beagle. La geologia no representava cap problema per a la teoria. Però sí que ho va ser la gran teoria física de la revolució industrial, la termodinàmica.
William Thompson, el futur lord Kelvin, argumentà que si s’aplicaven els principis de la dissipació de la calor a la Terra, la teoria de Darwin es tornava insostenible. Quan perforem la terra, es comprova que la temperatura augmenta. Tenint en compte els punts de fusió de les roques i els coneixements de conductivitat tèrmica, la conclusió era que el planeta no podia tenir una edat superior als 400 milions d’anys. Thompson ho publicà en un article (1862). Això era un contraargument científic de pes. Resultat: Darwin entrà en una fase d’insomni científic (desconec si real o en sentit figurat) que lamentablement li durà la resta de la vida, ja que desconegué el descobriment de la radioactivitat interior de la Terra, que restaurava la visió de Lyell-Darwin sobre l’edat del planeta.
El progrés es forja també amb insomnis. La vida de molts científics, també la de revolucionaris com Darwin, Boltzman, Bohr o Einstein està presidida per moments eureka combinats amb desassossecs de recerca
Altres casos famosos d’insomnis científics són el de Boltzman i els de Bohr-Einstein. El primer va donar una explicació estadística, amb vocació de ser definitiva, del segon principi de la termodinàmica: l’entropia de l’univers augmenta (l’entropia ve a ser la qualitat de l’energia, com més desordenada menys qualitat). Aquesta explicació, tanmateix, assumia l’existència dels àtoms i molècules, cosa que no admetien bona part dels físics de la segona meitat del segle XIX. Al capdavant dels crítics hi figurava Ernst Mach, un dels científics més prominents de l’època: només es pot considerar real, deia, allò que es percep directament (i ningú havia “vist” mai àtoms o molècules). També hi estava en contra un jove Max Plank. Boltzman no podia argumentar que els àtoms existien ja que no en tenia proves empíriques. Sembla que les opinions de Mach el turmentaren fins que, barrejades amb altres qüestions personals, se suïcidà el 1906 (tot i que un dels revolucionaris articles d’Einstein de 1905, que donà peu a la teoria quàntica, citava l’obra de Boltzman fins a mitja dotzena de vegades (!), però no hi ha proves que Boltzman ho sabés).
El cas de Bohr i Einstein és diferent. En una famosíssima polèmica (congrés de Solvay, 1930), Einstein formulà un experiment mental en què feia veure que el temps i l’energia de les relacions d’incertesa de Heisenberg presentaven un problema greu si s’admetien els pressupòsits probabilístics dels àtoms de la teoria quàntica que defensava Bohr. Segons els científics presents en la reunió, Bohr quedà anorreat per l’argument d’Einstein i en aquell moment no va trobar una resposta plausible. Tanmateix, l’insomni li va durar només vint-i-quatre hores. L’endemà va refutar l’argumentació d’Einstein en fer veure que, paradoxalment, Einstein havia oblidat la seva teoria de la relativitat general en el càlcul del temps de l’experiment descrit el dia anterior. La teoria quàntica quedava rescabalada. Cosa que va refermar l’insomni que Einstein ja tenia en forma de déus i de daus (carta a Max Born, 1926). Sembla que el món és de naturalesa quàntica, malgrat que això no li semblés gens lògic a Einstein ni als nostres cervells macroscòpics.
El progrés es forja també amb insomnis. La vida de molts científics, també la de revolucionaris com Darwin, Boltzman, Bohr o Einstein, està presidida per moments eureka combinats amb desassossecs de recerca. Moments de somnis realitzats seguits d’insomnis obsessius. Els insomnis formen part del progrés. Potser aquest és un dels preus a pagar per la creativitat en àmbits tan diversos com la ciència, l’art o, fins i tot, el progrés polític.