Xavier Trias és el candidat dels mateixos sectors tardofranquistes que van recórrer a Ada Colau i Manuel Valls per frenar la força de l'independentisme. A casa seva van fer la guerra en el bàndol de Franco i va viure la dictadura amb els vencedors. Va entrar a la Generalitat l'any del cop d'estat de Tejero, i el 1984 el van fer director general coincidint amb la resolució judicial de la LOAPA i l'espanyolització del sistema sanitari. L'any del pacte del Majestic es va convertir en un dels col·laboradors més estrets de Jordi Pujol.
Trias és un veterà del pont aeri i no ha tingut mai cap idea que el situés, ni per un instant, fora del marc hegemònic, fos quin fos. Quan Jordi Pujol va confessar l'estiu del 9-N, va entendre que Barcelona havia de frenar per no tenir problemes amb Madrid i va abaixar els braços davant d'Ada Colau. Les notícies falses d'El Mundo només eren una excusa per donar una mica d'èpica a la seva rendició. Poden repassar l'argumentari i els cartells d'aquella època. Trias va preferir abraçar la Barcelona esparracada de Colau que protegir el renaixement de la ciutat trinxada per Franco.
Trias és com Valls però vestit de xai. A més, ara és prou vell perquè ni tan sols la seva bonhomia pugui competir amb Madrid. Igual que l'excandidat de Ciutadans, és un blanquejador, una ànima vençuda per la duresa de la història que ve a enterrar els morts i a oferir un oblit cofoi als hereus impacients de les derrotes mal païdes. Cansat de veure fracassar els seus antecessors, Trias ha dedicat la seva vida a ser una façana amable, a buscar el consol a l'ombra d'un poder en el qual no creu, però sense el qual ja no sabria viure.
El futur de Barcelona passa per mantenir l'esperit indomable de la ciutat del segle XIX que va fer la revolució industrial i el catalanisme
El candidat de La Vanguardia a governar Barcelona seria un alcalde perfecte pels escriptors que ja només escriuen per poder anar en taxi, o pels polítics que es dediquen a la política per poder anar en cotxe oficial. La seva candidatura mateix va començar alimentant-se de la desesperació dels sectors de la vella CiU que estan acostumats a viure dels diners públics i tenen por de quedar-se sense feina. Totes les possibilitats electorals de Trias depenen de la seva capacitat d'aplegar com més desesperats millor. El seu actiu més valuós és la cara de pòquer.
Trias és la darrera bala de la malla que ha viscut d'embolicar-se amb la bandera per dissimular l'ocupació. Fins i tot Puigdemont i Junqueras han col·laborat a inflar la seva candidatura, tot i que cap dels dos no vol que se'n surti. Puigdemont necessita que Trias fracassi per presentar l'èpica de Clara Ponsatí com una alternativa a l'èpica de Laura Borràs. Junqueras ha donat aire a la seva candidatura per no guanyar per 6 a 0. El líder ERC pensa que no podria gestionar una victòria massa ampla i per això manté Ernest Maragall de candidat, tot i que sap que patirà si Trias guanya.
La veritat és que fa una mica de pena veure com alguns votants de l'1 d'octubre, o fins i tot alguns manifestants d'Urquinaona i del Tsunami, estan disposats a votar Trias perquè troben que la ciutat està massa bruta. Suposo que la gent passa fàcilment de voler matar-se per la pàtria a no poder resistir la sola visió d'un paper a terra. Colau és una benedicció al costat dels bombardejos i els maltractes que Barcelona ha sofert per no sotmetre's a Madrid. L'extermini de la classe obrera catalana a mans de Franco no haurà servit de res si els independentistes voten Trias.
El futur de Barcelona passa per mantenir l'esperit indomable de la ciutat del segle XIX que va fer la revolució industrial i el catalanisme. No cal fer trinxeres amb les llambordes, ni arrossegar el cos de cap general per la Rambla, ni fer fora l'exèrcit espanyol llançant la calaixera de l'àvia des del tercer pis per esclafar el cap dels soldats. N'hi ha prou de no votar simulacres i de defensar la llibertat individual amb dents i ungles. N'hi ha prou de deixar que l'Estat mantingui l'ordre, sense poder encarregar la feina bruta a cap polític que es presenti com un patriota.
Per mi és millor tenir un alcalde del PP que no pas votar Trias. Al capdavall, totes les coses importants que encara romanen dretes a Barcelona es van fer a pesar de l'espanyolització de les institucions. La primera cosa que cal fer per mantenir viva Barcelona és abstenir-se de ressuscitar figures nostàlgiques que no poden oferir cap novetat ni cap relleu. Si Madrid vol jugar al franquisme, que hi posi els seus partits, mentre aquí anem fent net. Dins d'Europa és molt més fàcil sobreviure i fer una vida catalana, i el renaixement serà més fort si no l'enverinem de debilitat i confusió.