Per inèrcia caminem per la vida, posant un peu davant de l'altre com aquell qui respira sense fer cap esforç. Simplement, l'aire entra i surt empès per una manxa automàtica que no activem ben bé del tot. Simplement, també, avancem pel món dixant una amalgama de petjades imprevistes. Empremtes impossibles de seguir, que fan giragonses i s'entortolliguen, que ara s'aturen i dixen marca més fonda a l'asfalt pel pes de la vivència, que més tard passen de puntetes pel lloc fangós que mai no haurien volgut visitar i al qual van fer cap per la força de la rutina.
Per inèrcia estimem qui ens estima, qui tenim a la vora, imaginant-mos que potser l'amor és això, pensant que el món és tan menut que només hi cap la nostra gent. O ves a saber si és que intentem construir un petit univers a mida de les nostres esperances, un món particular com lo pati interior d'una masia on trobar refugi i ombra. Amb una rafal fet amb brancades d'arbres que anem plantant en un intent de perpetuar-mos. Una eixida des d'on mirar passar la vida, qui sap si també aturar-la. Hi ha, però, cases que s'hereden i fer-hi reformes no sempre és fàcil ni viable.
Per inèrcia hem donat per fet que hi havia estaques inamovibles, oblidant que la mítica cançó de Llach ja avisava que estirant-la fort per aquí i per allà podia tombar. Puntals que la marea corca amb les seues pujades i baixades, que si l'aigua en moviment rovella, què no podrà fer l'estancada. Aquells costums que no ventilem, aquelles relacions que no espolsem. Històries podrides d'abandó o de cansament, parets florides per la humitat. Com li he llegit a Francesc Serés, no remenes coses velles que surten tots los dimonis. Tanmateix, potser cal identificar-los per a dixar de conviure-hi.
Per inèrcia agafem trens i metros que sabem que faran tard. Pitgem l'accelerador i masteguem. Dormim en lloc de somiar
Per inèrcia mirem lo mòbil i el rellotge, com si fent-ho poguéssem abastar l'allau d'informació i de temps i alhora dixem de mirar als ulls de la gent i perdem l'hàbit de la contemplació per si mateixa. Per inèrcia agafem trens i metros que sabem que faran tard. Pitgem l'accelerador i masteguem. Dormim en lloc de somiar. Per inèrcia fem fotos a estall i n'esborrem la majoria i no n'imprimim les triades i els records es queden a un núvol invisible, que es va omplint de memòria intangible.
La majoria de decisions que prenem són sense pensar-les gaire, espentejades pel dia a dia i la pràctica adquirida. Girem dins cercles que altres dibuixen o que natros mateixes perfilem amb certa desídia o ignorància a mesura que avancem pels anys de vida que ens són regalats. I les nostres petjades són com heura a la paret i els afectes, companyies previsibles. Les històries esdevenen clixés i les emocions, una lenta burocràcia.
Fins que un raig de llum entra al cercle viciós i el convertix en virtuós i ens mostra que hi ha una sortida voluntària, que no cal que siga usada només en cas d'emergència. Un camí on no hi ha soroll de raberes de corders, on pastors jóvens encara pugen als arbres i mantenen usos i tradicions saludables i conscients. Per inèrcia escrivim línies i línies de papers fins que algú interromp lo redactat suposable i metòdic. Aleshores, lo sospir és volgut i alenar es transforma en desig. La bellesa i el silenci solen anar agafats de la mà