Soc l’única que té la sensació que res del que es fa es fa bé? M’explicaré millor, perquè deixar anar una pregunta d’aquesta magnitud sense fer-vos-en cinc cèntims abans, no seria just per la meva banda. Us en posaré un exemple. L’altre dia vam anar a prendre alguna cosa a un bar amb la meva parella i ens va passar això: després de 15 minuts esperant que algú es dignés a venir a demanar-nos què volíem prendre, i d’anar jo a la barra dues vegades per veure si encara hi havia vida en aquell bar, quan el cambrer va tenir la bondat de venir (perquè sembla que t’estiguin fent un favor) i va prendre nota del que volíem (teòricament, perquè molta maquineta postmoderna, però a l’hora de la veritat…), en comptes d’aprofitar per netejar-nos la taula (que encara no havien recollit dels clients anteriors; potser feia mig any que aquella tassa de cafè i aquell cendrer ple a vessar eren allí, vist el panorama que ens vam trobar i que ara mateix us explicaré) —no sé vosaltres, però quan jo vaig treballar al món de l’hostaleria fa anys, quan les coses encara es feien una mica bé, et deien que cap dels viatges que fessis a una taula fos en va, que aprofitessis sempre per fer alguna cosa (desparar la taula del costat i emportar-te'n les coses, col·locar bé una cadira…, el que sigui!)—, se’n va anar cap a dins tot estressat (en tot el bar hi havia quatre taules més amb gent, no tres-centes, però endavant amb l’estrès), i quan va tornar —jo tota il·lusionada perquè em podria prendre el meu anhelat ColaCao i cruspir-me un dònut— va deixar el got de mig litre de ratafia de la meva parella sobre la taula (havia demanat un tap de ratafia, no una garrafa) i el ColaCao. On era el dònut? Algú ho sap? Ell tampoc. Resulta que, tot i tenir una maquineta d’última generació per anotar-hi tres simples coses, tres!, no seixanta, es va oblidar d’apuntar-ne una. Va deixar el que havia dut sobre la taula (encara no es va adonar que l’havia de netejar abans de servir-hi res) i se’n va anar a buscar el dònut que jo amb un somriure desencaixat a la cara li vaig demanar que em portés per segona vegada.

Es veu que els joves d’ara s’estressen si han de treballar, qualsevol obligació els sembla un maltractament

Es veu que els joves d’ara s’estressen si han de treballar (treballar més de cinc hores al dia ho consideren explotació laboral i agafen la baixa per estrès i angoixa). Se’ls ha protegit tant perquè no pateixin (que d’entrada sembla molt bonic i molt noble per part de les famílies i de la societat, però a la llarga, ja us ho avanço, acaba molt malament tot plegat), que qualsevol obligació els sembla un maltractament. La vida —com els que ja som adults sabem—no tot són flors i violes, i per tant, educar els joves com si la vida fos tota de color rosa i sense marcar-los límits ni ensenyar-los a ser responsables i autosuficients, només els portarà a una gran frustració, el desenllaç de la qual és catastròfic —no entraré en aquest tema, perquè és massa delicat per dedicar-hi poques paraules, potser en un altre article. Torno on era: ja no hi ha gens d'interès per fer bé les coses, la ineptitud s’ha escampat a tots els àmbits (demanes que t’arreglin una aixeta i no només no te l’arreglen bé, sinó que t’espatllen tres coses més que abans funcionaven; vas al mecànic a fer una revisió per passar la ITV i al cap de tres dies el cotxe deixa de funcionar; agafes una persona per fer la neteja, que et prometen que ho fa molt bé, i després de cinc hores només ha netejat tres habitacions i mal netejades…). Recordo que abans, si no feies bé la teva feina, et fotien al carrer. Sabies que tenies una responsabilitat i t’esforçaves a fer les coses bé. Paraves atenció al que et deien, i si cometies un error, t’ho apuntaves per no tornar-lo a repetir. El món no pot anar bé de cap manera si els treballadors no fan bé la seva feina i si la ineptitud s’escampa a tots els àmbits laborals (com ja ha passat).  

Ja heu vist què passa quan la ineptitud es trasllada als alts càrrecs de la política…, doncs que ens trobem individus com Carlos Mazón (per no dir una altra cosa que també acaba en ón en castellà, i encara em quedaria curta per descriure’l), president de la Generalitat Valenciana, que, mentre més de dues-centes persones morien ofegades per la seva ineptitud, ell es cruspia un bon tiberi amb la periodista Maribel Vilaplana amb tota la calma, sense moure ni un dit; bé, menteixo, els va moure només per llepar-se’ls després d’engolir-ho tot. I com que no es va quedar prou satisfet amb això, llavors va pensar que el millor que podia fer era anar al funeral d’estat del primer aniversari de la catàstrofe, on, lògicament, hi havia tots els familiars de les víctimes, a ficar-los una estona el dit a la llaga i a pixar-se’ls a la cara. (En aquest cas, a la ineptitud s’hi va sumar la perversitat: un còctel explosiu) Després d’això, i encara sense saber què vol dir la paraula culpa, finalment avui, 3 de novembre de 2025, ha decidit dimitir. Si fos per mi, ja seria a la presó faria temps, però es veu que en aquest país, si robes una llaminadura al supermercat, et condemnen a cadena perpètua, però, si estafes milions d’euros o et carregues centenars de persones i destrosses la vida a les seves famílies, ets de sucre. Es premia la ineptitud i la perversitat; així va el país (el nostre i el del costat). Repeteixo: soc l’única que té la sensació que res es fa bé?