Inseria en la meva peça de diumenge passat Pedro Sánchez dins la categoria del cesarisme polític; és a dir, d’aquests polítics que fan tot el possible per accedir i mantenir-se en el poder.

Seria una fotesa manicomial afirmar, sigui polític o sigui ciutadà sense galons, que qui es dedica a la política institucional no aspira a arribar i a mantenir-se en el poder. Qui es dedica a la política —cosa molts cops d’agrair— és per arribar al poder. I des d’allà intentar modelar la situació d’acord a la concepció del món —programa— que ens ha fet palès. Per a això es duen a terme les eleccions. Seria absurd, doncs, que algú es presentés a una contesa electoral i que digués que no vol el poder, que no vol fer política. Ningú es presenta a un càrrec per posar al seu currículum que ha guanyat una crida electoral.

O sigui, que la no infreqüent desqualificació que es fa dels polítics, perquè se’ls retreu que el que volen és el poder, és tan injusta com sobrera. Cosa diferent és trair la confiança de l’electorat o intentar mantenir-se en el poder a qualsevol preu. Sánchez n’és un bon exemple. De bons mestres n’ha tingut al seu propi partit. Per exemple, el PSOE de Felipe González va passar d'empaperar els carrers amb grans cartells de “OTAN, d’entrada, no” a organitzar un referèndum demanant l’entrada a la dita organització, fins i tot fent votar el Rei, imatges que van ser distribuïdes als telenotícies del migdia, quan Juan Carlos, en un dels pocs gestos honorables que ha tingut, ha estat el de no aparèixer mai davant una urna electoral. Va ser un bon recurs per mantenir el poder per part dels socialistes amb el ple suport dels amics o no tan amics de fora. En la ficció, a la quarta temporada de Borgen, Birgitte Nyborg ofereix una mostra de manual de cesarisme polític: capgira com un mitjó al seu programa ecològic, del qual no farem espòiler. Amb la darrera frase de la temporada, que és de les d’emmarcar, resumeix a la perfecció el cesarisme polític.

El cesarisme polític, de bracet del pur oportunisme, canvia de la nit al dia, sense cap explicació ni debat, si no enganya dient que no hi ha hagut canvi. És el que ha fet Sánchez amb la política de submissió cap al Marroc

Certament, com tothom, els polítics tenen el dret de canviar d’opinió, d’estratègies i fins i tot d’ideologia. Willy Brandt seria un exemple també de manual, quan, el 1959, va promoure que l'SPD, els socialistes de l’Alemanya Occidental, renunciés al marxisme, en el conegut programa de Bad Godesberg i entrés de ple en la socialdemocràcia. Canvi que, important és recordar-ho, es va debatre i explicar.

El cesarisme polític, de bracet del pur oportunisme, canvia de la nit al dia, sense cap explicació ni debat, si no enganya dient que no hi ha hagut canvi. És el que ha fet Sánchez amb la política de submissió cap al Marroc, política imposada pels màsters de l’univers i algun poderosíssim lobby intern. Aquest canvi ha comportat no només un gir de 180 graus en la política espanyola respecte al Magreb, sinó que ha comportat també l’externalització de la seguretat de Ceuta i Melilla, amb lloances, al cap i a la fi, als assassinats perpetrats per la reial gendarmeria marroquina, en funció de policia sipaia, ben incentivada, com venia sent habitual.

Així, ha passat de considerar-se el Marroc un veí segurament tan necessari com molest a convertir-lo en un model a seguir. Un model en el no-respecte al dret humà dels éssers humans, en ser subjectes de drets humans, tot començant per la vida. S’ha lloat que aquests éssers humans fossin tractats com a infrahomes, com a Üntermenschen, com si tinguessin menys importància que un gra de sorra del desert. Les imatges de la massacre àmpliament difoses, sense el més mínim pudor pels seus propis perpetradors, són esfereïdorament cristal·lines.

Però aquí no acaba la cosa. La qüestió va més enllà d’un canvi d’aliances internacionals. Més que rellevant resulta el canvi de llenguatge en els missatges difosos internament. S’ha dit que els assaltants el cap de setmana passat a les tanques, coronades amb navalletes, de Melilla són fruit de màfies organitzades. La pregunta sorgeix automàticament: quants mafiosos es troben entre els assassinats i els ferits? O, fora d’aquest escenari, quantes detencions d’aquests mafiosos s’han produït? Per cert, on és ara el CNI fornint la informació necessària és una pregunta il·legítima. Podem suposar on i quan se li van acabar les forces.

Però n’hi ha més: es parla d’invasió i de vulneració de la integritat territorial. Els assaltats de les tanques de les places de sobirania realment són uns invasors? Venen a destruir l’spanish way of life? O més aviat venen a intentar gaudir, mitjançant el seu esforç quasi esclau, d’unes engrunes del pastís?

Finalment, el cesarisme polític es presenta nu amb la seva crueltat inaudita: màfies, invasors, integritat territorial. A qui li sentim d’un temps ençà, amb escons als parlaments, aquesta trilogia infame? El cesarisme compra el que ven la dreta més inhumana i esborronadora: l’assalt a la pàtria per les hordes dels infidels. Això, el govern més progressista de la història. Sense despentinar-se.