El Tribunal Suprem confirma que el MNAC ha de tornar les pintures murals al monestir de Sixena. El president Illa se’n va al Japó a promocionar la versió més potinejada i regionalitzada de Miró, de Gaudí i, en definitiva, de la Catalunya del pa amb tomàquet sense passat, però sobretot sense futur. La Fiscalia demana dotze anys d’inhabilitació per a Alba Vergés i Josep Maria Argimón pel retard en la vacunació de policies i guàrdia civils. Pablo Llarena mantindrà l’ordre de detenció contra Carles Puigdemont malgrat que el Tribunal Constitucional n’avali l’amnistia al juny. Una llei d'amnistia, per cert, que fins fa ben poc s’havia aplicat en més casos de policies espanyols que de civils catalans. I a què Eulàlia Reguant no es podrà acollir perquè no va respondre les preguntes de Vox durant el judici del procés. De l’enumeració que he fet fins ara, entenc que aquella persecució que implica polítics i alts càrrecs desperti menys simpaties, perquè la gesticulació d’avui no esborra la manca de compromís i la col·laboració amb la seva pròpia persecució d’ahir. I d’avui. Hi ha una desafecció que, pel que fa a la repressió que pateix la classe política catalana pel fet de ser catalana, ja no desperta simpatia. La desconnexió amb el seu electorat és tan gran que, davant la possibilitat que els escarafalls d’avui arran de la repressió puguin passar per simpatia i confiança política, molts ja trien no fer-ne. Malgrat tot, l’enumeració que aquí he encadenat continua essent una mostra de com la maquinària assimiladora de l’Estat avança sense escrúpols ni miraments. Mentrestant, els catalans restem indefensos.
La seva idea de Catalunya: una regió, poca cosa més que una comunitat autònoma espanyola sense passat
Una part d’aquesta indefensió, evidentment, s’explica pel paper que juga el govern col·laboracionista dels socialistes a Catalunya. Es podria parlar de govern immobilista, o de govern inexistent, però el fet és que el silenci i la inacció davant de determinats esdeveniments polítics són un posicionament ideològic força més clar que molts discursos pretesament abrandats. Amb el cas de les obres de Sixena això ha estat més clar que mai: una resposta tèbia i discreta, obligada per les circumstàncies, per tal de no enfrontar-se a res ni ningú. Bé, per tal de no enfrontar-se a res ni ningú, però perjudicant els catalans que se suposa que representen en conjunt. Sixena és el cas d’un espoli físic, però també l’exemple de l’espoli identitari i espiritual que Espanya promou a Catalunya i de què els socialistes, evidentment, no ens defensen perquè a la llarga sempre se’n poden aprofitar electoralment. La Catalunya desarrelada i identitàriament buida és el receptacle necessari per poder bastir la seva idea de Catalunya: una regió, poca cosa més que una comunitat autònoma espanyola sense passat, sense lligams nacionals que n’expliquin el col·lectiu des de la unicitat, sense trets propis, significatius i diferencials. Sense potencial per arribar a un estatus de llibertat nacional absolut. Aquesta és la idea que promocionen quan van al Japó, i Catalunya s’escriu amb “ñ”, i unes sevillanes i un pa amb tomàquet són pràcticament la mateixa cosa. Però aquesta també és la Catalunya que promocionen aquí, més o menys subtilment, quan de la nostra indefensió en fan l'escenari polític perfecte. Indefensos, doncs, perquè que els socialistes ens defensessin d’alguna cosa els suposaria un gest contranatura.
Aquesta sensació d’indefensió, però, al llarg dels últims quinze anys, no sempre ha estat tan intensa. En aquest país va haver-hi un moviment capaç de capitalitzar el rebuig vers la fam centralitzadora i descatalanitzadora dels espanyols. Va haver-hi un projecte polític que, ben articulat, seriosament compromès i disposat a pagar el preu de fer el que deia voler fer, hauria pogut servir, com a mínim, per defensar-nos. Els interessos d’una classe política que treballava al marge de l’electorat que deia representar, una mala comprensió del funcionament del poder a grans trets i una tendència històrica de fer servir la idea d’independència per a negociar més autonomia el van fer fracassar. Aquella era la nostra arma —possiblement, l’única que teníem i tindrem a l’abast— perquè els escarafalls contra l’assimilació espanyola poguessin ser un projecte polític, i no només gesticulació. Sense projecte nacional allunyat del pactisme, els tuits de Carme Forcadell —“estic indignada”—, a molts sectors —que malgrat tot encara són independentistes—, couen més que no pas desperten empatia. Ja no escric simpatia. La classe política catalana que va formar part del procés n’és conscient, però. És conscient de la incoherència de queixar-se d’uns atacs que encara es duen a terme perquè no van dur a port el projecte polític que hi havia de posar fi. D’aquesta autoconsciència de la incoherència en neix un silenci: la nostra classe política no ens defensa perquè el passat és fresc, i perquè l’estratègia política que han emprès en present els té lligats de mans i peus. Indefensos, doncs, perquè qui ens havia de defensar ja no pot, o ja no vol, o ja no sap defensar-nos. És irònic, de fet, perquè la indefensió d’avui també perjudica la classe política que n’ha posat les bases.
El somni humit d’Espanya és convertir Catalunya en un solar: sense llengua, sense cultura, sense una manera de fer política nostra i per a nosaltres, sense lligams amb el temps, sense sentiment de col·lectivitat, sense esperit. Sobretot, sense esperit. El somni humit d’Espanya és que sigui veritat per a tots que només es pot ser català en la mesura que es depèn de l’espanyolitat. Que una i altra són la mateixa cosa. Que no hi ha res que ens expliqui per separat. Escombrar les escorrialles que queden del procés o emportar-se les obres de Sixena del MNAC per pur odi ètnic: tot parteix d’aquí. La sensació d’indefensió és absoluta perquè l’Estat espanyol ataca des de tots els fronts, i no n’hi ha gaires on Catalunya encara tingui guardes. Està tot tan atropellat que hi ha pocs espais reals de resistència. Què cal fer per revertir-ho? Què necessitem per començar a plantar cara? Diria que la resposta és en l’estratègia que empra aquell de qui ens volem defensar: l’espoli espiritual es reverteix, sobretot, amb un canvi en la manera de pensar-nos i de pensar el conflicte amb l’Estat espanyol. Això és el que cal, com a mínim, per estar a la defensiva. Però estar a la defensiva no és el que cal per alliberar-se. Cal alguna cosa més. I passar d’un estadi al següent vol temps, però sobretot vol honestedat amb un mateix, vol autocrítica amb un sistema polític que premia la mediocritat, vol fiscalització amb una manera de fer política sentimental i victimista i vol vigor per retallar la distància entre la idea i el fet. Sobretot, vol vigor. Catalunya necessita repensar la seva manera de fer política si vol alliberar-se. I si no estem disposats a cap d’aquestes coses, la indefensió serà per sempre, també, cosa nostra.