Què devien parlar del cert en les trobades entre juntaires i peperos aquest estiu? Sens dubte, més que no se'ns va dir. I molt més que no han volgut reconèixer ambdós. Almenys fins a la data. Sabem que una de les exigències juntaires era el reconeixement d'estadista per a Puigdemont. Una de les obsessions de Waterloo. L'altra, òbviament, que el president Puigdemont pugui tornar a Catalunya sense l'amenaça de ser detingut i jutjat. De fet, és exactament aquesta qüestió la que ha fet tremolar Waterloo davant l'obcecació dels jutges per implicar-los en uns sumaris que aquests maneguen a discreció i arbitràriament. I d'aquí a votar amb PP i VOX contra la mateixa llei d’amnistia que només fa unes setmanes consideraven immillorable, des de Waterloo, reclamant-ne ufanosos la paternitat. Un acte, el canvi sobtat de criteri, que només s’explica des d’un egoisme superlatiu disfressat de generositat i fermesa. Seguim enredant la tropa, sense manies.  

Juntaires i peperos es van buscar després de les eleccions. Amb ganes. A la desesperada també. L’existència de VOX feia inviable cap mena de recorregut conjunt a curt termini. Però, així i tot, ho van provar, es van sondejar i amb posterioritat es van perdonar la vida. Feijóo reclamant respecte per Junts. I aquests sense fer escarafalls a entendre’s amb el diable si cal ‘per Catalunya’. Sempre ha estat per Catalunya, tot, per la pàtria. Lírica a banda, en llenguatge més prosaic: sembrar ara per collir més endavant. Per Catalunya, per descomptat. 

Puigdemont, a la primera de canvi, quan els seus vots han comptat, s’ha llençat de cap, desfermat, amb tot, i a discreció, per protagonitzar tot allò que havia blasmat. Ni més ni menys. Vist amb perspectiva, després de sis anys de comèdia, sap greu per tota aquella gent que havia cregut cegament en les consignes abrandades, per bé que mai confirmades pels fets.

Quan Feijóo en plena campanya gallega confessa als periodistes la voluntat d’indultar Puigdemont, és que intenta una voladura controlada, sabedor que es pot filtrar allò que devien abordar en privat?

Què devien parlar, doncs, perquè ara Puigdemont —emprenyat per la posició dels jutges en sintonia amb el PP— amenaci veladament de fer saber el contingut d’allò que van xerrar? Els juntaires van gravar tota la trobada, i per això amenacen amb fer-ne públic el contingut? També és ben possible que la gravés el PP. Però és clar que ara mateix, en plena recta final de la campanya electoral gallega i amb les eleccions basques a tocar és el PP qui hi té més a perdre. 

Per això, precisament per això, quan Feijóo en plena campanya gallega confessa als periodistes la voluntat d’indultar Puigdemont, és que intenta una voladura controlada, sabedor que es pot filtrar allò que devien abordar en privat? Sembla del tot plausible per evitar la sotragada que representaria que se sabés que tota la campanya incendiària que han desfermat contra l’amnistia és l’esclat de la frustració per haver venut la pell de l’os (el Perro en aquest cas) abans d’haver-lo caçat. Feijóo fins i tot sembra dubtes, ara, sobre l’acusació de terrorisme, que és on voldrien agafar-se determinats jutges per driblar la llei d’amnistia. La de giragonses que veurem a la dreta. 

En tot cas, estaria bé que uns i altres aclarissin els fets i el contingut d’allò que es van dir i allò que pretenien. ‘Tot se sabrà’ deia Puigdemont. ‘Se sabrà’ —si és que finalment se sap— gràcies precisament a la falta d’escrúpols del PP i a l’empipada i desconcert d’un món que sembla haver descobert sobtadament que tot és bastant més complex que quan s’ho miraven des de la grada i denigraven els qui eren a l’arena torejant el Miura.