Els acords al si de la Taula de Diàleg i Negociació han desencadenat un terratrèmol inèdit de conseqüències imprevisibles a les Espanyes. El bloc del 155 ha saltat definitivament pels aires i aquella unitat d'acció del constitucionalisme davant l'1 d'Octubre s'ha volatilitzat. L'estratègia republicana ha acabat sacsejant l'escaquer espanyol com mai, amb un xoc institucional d'una magnitud extraordinària. I això malgrat la ferotge oposició d'una part de l’independentisme que va viure els indults mossegant-se els llavis i la modificació del Codi Penal esquinçant-se les vestidures amb tota mena d’improperis sense solta ni volta.
Els indults van fer saltar el pany i forrellat de la capsa de Pandora. I ara la supressió del delicte de sedició i la modificació de la malversació ha obert la caixa dels trons de bat a bat. La contestació interna a Sánchez es va insinuar amb els indults i ha esclatat ara amb les desqualificacions grolleres de destacats barons i de la vella guàrdia casposa. Una prova més de com són de controvertits els acords que ha assumit
Aquests acords de la Taula de Diàleg i Negociació s’han fet esperar per a desesperació de tots els que hi van apostar. I per a satisfacció dels que volien que fracassés. Però del cert que finalment s’han concretat molt més enllà de tot escepticisme raonable. Els fruits són incontestables i deixen en evidència lacòniques sentències com allò del juntaire Turull i el seu esperpèntic "Guanya Marchena", reflex d’un maximalisme tronat només apte per als partidaris del com pitjor, millor.
Els acords no són l’amnistia ni l’autodeterminació. És obvi. Ni han dinamitat la unitat d’Espanya com afirma la dreta espanyola i part de l’esquerra. Són senzillament l’expressió d’una àrdua negociació, d’un complex estira-i-arronsa que, de retruc, ha incendiat el deep state, que no és pas poc per acomiadar l’any.